El 1979, Rocío Jurado va publicar Señora, un disc produït i compost pràcticament en la seva totalitat per Manuel Alejandro, un dels grans, potser el més gran compositor de la cançó lleugera o romàntica espanyola de la segona meitat del segle XX. Señora contenia la cançó Como yo te amo, que es va convertir en un dels grans èxits de la Jurado. L’any següent, Raphael, que durant molts anys va ser l’intèrpret per excel·lència de les creacions de Manuel Alejandro, va tornar a gravar Como yo te amo per al seu disc Y... sigo mi camino, i se la va fer seva, fins convertir-la en un clàssic del seu propi repertori, que, 40 anys després, li serveix encara per cloure els concerts, com va passar aquest dissabte al Festival de Cap Roig, en què la va utilitzar com a comiat apoteòsic per manifestar l’amor que sent pel seu públic.

La qüestió és que Raphael mai no ha destacat com a compositor –per a això ja tenia Manuel Alejandro i altres autors que li van ajudar a vendre 50 milions de discos–, sinó com un intèrpret prodigiós, histriònic i excessiu de vegades però sempre efectiu, dels sentiments transcrits i musicals per altres. Per això, dissabte a Cap Roig no va sorprendre que cantés cançons compostes o popularitzades per Camilo Sesto (Vivir así es morir de amor), Julio Iglesias (Me olvidé de vivir), Jeanette (Frente a frente), Francisco Céspedes (Vida loca), Armando Manzanero (Adoro), el Dúo Dinámico (Resistiré) i, de nou, Rocío Jurado i Manuel Alejandro (Se nos rompió el amor), com si Raphael s’hagués autoimposat el paper de preservador de tota aquesta tradició sonora i emocional. I, en canvi, dissabte va decidir no cantar un dels seus grans himnes, Yo soy aquel, que sí va ser citat per la banda –una compacta formació amb una dotzena de músics, inclosa la secció de vents i dos vocalistes– en la introducció del concert, per donar l’entrada al gran divo de negre, que després sí que va cantar l’autoreferencial Yo sigo siendo aquel.

Traspassant el límit de les dues hores de concert, Raphael va anar per feina i va cantar gairebé una trentena de cançons de totes les seves èpoques, també les més remotes (Cuando tú no estás, Estuve enamorado, Cierro mis ojos), gairebé sense parlar entre tema i tema, només per anunciar que el seu proper disc estarà compost per Pablo López, que el dia abans havia inaugurat Cap Roig i dissabte es trobava entre el públic. “Hem de fer el millor disc del segle XXI”, li va dir Raphael des de l’escenari, abans de presentar “la millor cançó del segle XX”, la monumental En carne viva. Raphael, eternament renascut –per això va obrir la nit amb Ave Fénix–, amb una veu encara imponent i un estil únic per ballar amb Mi gran noche –aires electrònics i un vídeo retrofuturista que no desentonaria en el Sónar– i una molt esperada Escándalo, per què va rebre una de les sorolloses ovacions de la nit, amb el públic aixecat i rendit a aquest fenomen de la natura. El tango, la cançó mexicana, el pop sacre (Le llaman Jesús), res no se li resisteix a aquest cantant punk abans del punk (Digan lo que digan, Qué sabe nadie) que ja va celebrar a Cap Roig els 50 anys de carrera i ara els 60, ja amb 78 anys fets, i va citar per l’any vinent el públic del festival. Incombustible.