Després de Familia (1996), sobre una estranya família en descomposició, la carrera com a director de Fernando León de Aranoa es va catapultar l’any 1998 a Sant Sebastià amb Barrio, en què, fent una variació madrilenya dels films francesos sobre la banlieue parisenca, va voler fer present com els joves de les classes humils no tenen futur. Va tornar al festival i hi va guanyar la Petxina d’Or amb un film sobre la classe obrera a l’atur, Los lunes al sol, i gairebé vint anys després hi competeix de nou amb El buen patrón, que, com anuncia el títol, té en el centre del relat un empresari, és a dir, un burgès, per fer-ne una comèdia suposadament de denúncia social, però que al final resulta bastant complaent amb el protagonista, que, interpretat per Javier Bardem, repeteix que els seus treballadors són la seva família sense tenir cap escrúpol per acomiadar-los.

Tot resulta obvi, evident fins a la grolleria, a El buen patrón. Un treballador acomiadat protesta davant de la fàbrica Básculas Blanco i es fa especialment molest en un moment en què l’empresa aspira a un reconeixement del govern autonòmic, però el film el tracta com un freaky i el converteix en la riota dels espectadors fent-lo repetir en solitari consignes de la lluita obrera i revolucionària, mentre que els fa riure amb el “bon patró” –no pas contra ell–, que sempre té una ocurrència a punt. Un tòpic s’encadena amb un altre en un film que, encara que es presenti com una altra cosa, sembla emular l’humor d’una rància comèdia espanyola: el cap de producció (i suposat amic del patró) pateix un atac de banyes; la becària, que, sent la filla d’un matrimoni amic dels Blanco, busca promocionar-se a través del sexe... Sí, finalment, hi ha una violència que posa en evidència qui és el “bon patró”, però s’ha jugat tant a fer-lo simpàtic que la crítica resulta poc mordaç. El que resulta irònic, o potser revelador, és que un puntal de la producció sigui Mediapro, és a dir, el patró Jaume Roures.