Als Julios Blancos no els agraden les pancartes perquè solen dir coses desagradables sobre ells, o veritats que també se senten i coregen perquè siguin escoltades d’alguna manera. És una grandíssima frase entre moltes altres que ha escrit Fernando. En llegir-ho, vaig quedar admirat de la manera de treure suc de les coses amb elegància i un sentit de l’humor fi, encara que es digui d’una manera populista, perquè el personatge és així.

No fa falta empatitzar, no cal que m’agradi en absolut aquest senyor, és una obligació. Quan vaig fer de Pablo Escobar, i molt abans, amb No es país para viejos, arribava a l’hotel remogut, perquè eren un personatges desagradables. Em costava molt, però era interessant de fer-lo per poder explicar la història d’algú amb el poder de Pablo Escobar, com algú va corrompre tota una nació. No cal que t’agradi el personatge, però cal entendre o almenys imaginar les seves motivacions per després poder defensar-lo. Si no, es nota molt si l’actor està jutjant el personatge.

Una mica de tot: està basat en la lectura, en comportaments de gent que pot ser més o menys coneguda. No hi ha ningú en concret, però sí que hi ha una mena d’olor, de tuf, que té a veure amb aquests empresaris vinguts a més, de marisqueria, que estan quedant antiquats, però segueixen existint. Un carisma molt trempat, popular, que se celebra molt en aquest país, on es justifica i perdona personatges com Jesús Gil o el rei emèrit. Però també hi ha alguna cosa d’un ferreter que vaig conèixer que es comportava així amb un mosso, no només de grans empresaris. Plantegem què fem amb el poder, amb l’abús, fins a quin punt no ens adonem del mal que estem fent quan ens pensem que som paternalistes i inclusius, però en realitat estem controlant des de dins.

Quan és tan exagerat com el de Julio Blanco crec que hi ha un fi al darrere, un objectiu de control, de prendre la voluntat de tal manera que l’altre no pugui tenir capacitat de decisió. Però no tothom deu ser com ell. He vist gent amb poder al cinema que és empàtica, amable, generosa... No tots són Harvey Weinstein. Faltaria més, si no, seria impossible!

No ho sé, el que sí sé és que tots hem d’anar alerta amb la nostra quota de poder, com diu Fernando, i saber que manegem sensibilitats i vulnerabilitats alienes, que treballem amb els drets d’altres persones. És igual que sigui un propietari d’un vaixell, el noi que posa les canyes o un gran empresari. Fernando no va escriure el guió només per criticar o jutjar l’abús de poder, sinó també per revisar què és el poder, què fa cadascú amb la seva quota de poder. Això és com la xenofòbia o el masclisme, tots sabem què està bé o malament, però per herència social anem actuant i fent comentaris que segueixen alimentant aquests monstres. Cal fer-los fora, però no només de manera intel·lectual, també de comportament. El poder té aquesta vulnerabilitat de no deixar-nos veure’ns des de dins. És com Blanco, té un entorn que l’anima, que li riu les gràcies. És important que sigui algú carismàtic, i això fa que se’l critiqui poc, perquè és molt graciós. El justifiquen dient que és trempat, graciós, proper. Això és molt nostre.