Estem molt contents. S’han complert les nostres expectatives: volíem molts candidats que representessin l’independentisme en tota la seva pluralitat. Hem garantit la diversitat sociològica, generacional, territorial, ideològica..., gent amb rellevància molt diversa. Hi ha més homes que dones, però per això hem garantit la paritat amb el sistema electoral.

El Consell és una eina per organitzar la gent que va fer possible l’1-O i ha de servir per culminar el procés. Les dinàmiques del Consell tenen poc a veure amb els partits. L’1-O ningú preguntava a l’altre de quin partit era. Per això, l’urna de càrrecs electes representarà un terç dels membres de l’Assemblea de Representants, mentre que l’urna ciutadana en sumarà dos terços. Els partits han de poder-hi ser, però això no va de partits. I l’urna ciutadana ha aconseguit desbordar la lògica dels partits.

En aquest sentit, diria dues coses: vist que ERC i la CUP, com a organitzacions, han decidit no participar-hi, em sembla molt meritori que un 25% dels candidats a l’urna de càrrecs electes no estiguin relacionats amb Junts. I en segon lloc, aquests partits diuen que no venen perquè el Consell no és prou plural. Doncs jo els responc que en termes de partits no serà plural fins que ells no s’hi apuntin. Els responsables que no sigui prou plural són ells.

Hi ha un acord, fins i tot amb els partits que ara no estan al Consell, sobre el fet que té tot el sentit del món que el president del Consell sigui el president del govern que va fer possible l’1-O i que està a l’exili. Si el Consell és l’instrument per culminar el procés que vam iniciar l’1 d’octubre, té tot el sentit que el presideixi qui va presidir aquell govern, i més si tenim en compte que el president Puigdemont és la persona amb més projecció internacional. A més, el Consell està organitzat a l’exili, de manera que la repressió espanyola ho té pitjor per atacar-lo. Té sentit que estigui organitzat al voltant dels líders independentistes exiliats. Els avantatges polítics i jurídics de l’exili els posem al servei del Consell.

Vol ser un exercici d’honestedat que parteix d’una premissa gens agradable, que és que ara mateix no hi ha condicions per al referèndum pactat i, per tant, hem de ser capaços d’avançar per la via de la confrontació, ja sigui per culminar el procés d’independència de manera unilateral si tenim prou força per fer-ho o perquè acabem acumulant forces que acabin obligant l’Estat espanyol a acceptar el referèndum. El Preparem-nos intenta explicar en què consisteix aquest procés d’acumulació de forces.

Hi ha d’haver una acumulació de recursos polítics, psicològics, materials, logístics, financers... Hem d’acumular capacitats que ens permetin fer el que no vam fer el 27 d’octubre del 2017.

Esperem que els costos d’aquesta confrontació siguin els mínims. Nosaltres hem d’intentar maximitzar els avenços polítics i minimitzar els costos, però no podem explicar el conte de fades que la independència és gratis en termes de repressió. Només hi arribarem si estem disposats a suportar tota la repressió que l’Estat practica quan avancem en aquest camí.

Totes les victòries que s’acumulen als tribunals europeus i que Espanya ha d’acatar són les que ens generen més avantatges polítics amb menys costos personals. Però no n’hi ha prou, amb això. Necessitem també acció institucional interior enfocada a l’estratègia de la confrontació i tenir el carrer mobilitzat.

Les baralles que fan mal a la gent tenen a veure sobretot amb la manera com avancem cap a la independència. La divergència estratègica és el que ens ha perjudicat més aquests anys. França i Anglaterra s’havien barallat tota la vida, però quan va arribar la Segona Guerra Mundial van veure que s’havien d’aliar per salvar la democràcia, tot i que no es podien ni veure. Aquí és una mica el mateix. No té sentit prioritzar la lluita per l’hegemonia mentre no aconseguim la independència. Tothom ha de decidir quin és el seu combat principal.

Han de funcionar com una institució. Nosaltres vam aprovar un pla de govern i ara s’haurà d’actualitzar. I l’assemblea haurà de fiscalitzar l’òrgan executiu. Això el farà més democràtic i més ric, ja que el govern estarà sota el control i l’impuls de l’Assemblea de Representants.

Vull ser-hi on sigui més útil. Els exiliats polítics són membres nats del govern segons el reglament actual, però l’assemblea és sobirana i podria canviar-ho.

En el front jurídic estem avançant de tal manera que és cert que la probabilitat de tornar ara és més real que fa un temps. És una cosa que ara no podem donar per feta, però tampoc per impossible.