José María Chato Galante va morir a Madrid el 29 de març del 2020, víctima del coronavirus. Antonio González Pachecho, Billy el Niño, va morir a Madrid el 7 de maig del 2020, víctima també del coronavirus. El primer va traspassar sense veure fet realitat el seu somni de justícia, el segon ho va fer sense que la justícia li hagués fet pagar tot el mal i el dolor causats durant dècades. El primer va ser víctima de la impunitat del franquisme, brutalment torturat a l’edifici de la direcció general de Seguretat a Madrid per la seva militància comunista. El segon va ser un dels principals botxins de la dictadura, un dels torturadors més sàdics de la Brigada Político Social, que va tenir, entre les seves víctimes, el mateix Chato Galante.

La llei d’amnistia del 1977, una llei de punt final pactada per tots els partits polítics i encara vigent, és la que va impedir Chato Galante fer realitat en vida el lema de veritat, justícia i reparació. Es tracta d’una llei que permet que personatges com Billy el Niño transitin amb tota impunitat per l’Espanya constituïda en estat de dret amb l’aprovació de la Constitució del 1978.

L’article segon, lletra f, de la llei d’amnistia diu que “estan compromesos en l’amnistia (...) els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre contra l’exercici dels drets de les persones”. La vigència d’aquesta llei, que no ha estat derogada tot i algun intent a les Corts, va ser l’argument principal esgrimit el 2016 per l’aleshores fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, en una instrucció als integrants del ministeri públic ordenant-los oposar-se a qualsevol intent de perseguir penalment actes criminals comesos per policies o polítics durant els anys del franquisme.

Per a jutges i fiscals espanyols només existeixen les lleis pròpies, però la realitat és una altra. “La legislació internacional, i els delictes de lesa humanitat, estan per sobre del dret espanyol i la llei d’amnistia”, adverteix David Bondia, especialista en drets humans i des del setembre passat Síndic de Greuges de Barcelona, que lamenta que a l’Estat no es respecti aquest principi.

En el seu criteri, la d’amnistia és una llei que “trenca tota possibilitat d’investigar” els crims del franquisme. És a dir, converteix els botxins de la dictadura en inimputables penalment, no se’ls pot perseguir.

La llei d’amnistia s’ha alçat com un mur infranquejable per a la jutgessa argentina María Romualda Servini de Cubría, que des del 2010 està investigant els crims del franquisme prenent com a base 350 querelles que ciutadans de l’Estat espanyol han presentat al seu jutjat. No és l’únic país on s’investiga el franquisme; a Mèxic, Amnistia Internacional va presentar una querella el 2016. Bondia denuncia la falta de coherència de l’Estat espanyol en aquest afer, perquè en el seu dia es va jutjar el militar argentí Adolfo Scilingo argumentant que els delictes de lesa humanitat estaven per damunt de la llei de punt final del país sud-americà. En canvi, quan l’Argentina ha obert investigació a l’Estat espanyol aleshores s’ha capgirat l’argument.

Felipe Moreno, militant del FRAP, detingut, torturat per Billy el Niño i empresonat a Carabanchel el 1976, és un dels primers denunciants en la Querella Argentina i considera que l’única manera de passar comptes amb el franquisme és que la causa que instrueix Servini es concentri en un sol judici contra l’Estat espanyol en comptes de trossejar-se en centenars d’investigacions independents. Segons David Bondia, la dinàmica de frontó de la justícia espanyola només es pot trencar si hi ha un jutge que defensi l’argument que els delictes de lesa humanitat estan per sobre de la legislació espanyola.

El mantell protector de la llei del 1977, al qual se suma sovint l’argument de la prescripció, fa que personatges com ara José Utrera Molina, ministre de Franco quan es va donar el vistiplau a l’execució de Salvador Puig Antich, pogués arribar a la fi dels seus dies rient-se de la Querella Argentina. En el seu funeral, quan el seu gendre Alberto Ruiz-Gallardón i d’altres treien el fèretre de l’església, es va alçar el braç, es va cantar el Cara al sol i es van cridar visques a Franco.

També ha quedat impune, fins ara, el redactor de la condemna a mort de Salvador Puig Antich, Carlos Rey, contra el qual l’Ajuntament de Barcelona va presentar una querella per delicte de lesa humanitat. En el cas de Rey s’ha argumentat que es beneficia d’una prescripció del delicte que hauria pogut cometre. L’argument és falsari, perquè la legislació internacional que regula el delicte de lesa humanitat, subscrita per l’Estat espanyol, diu clarament que són actes criminals que no prescriuen mai; per tant, perseguibles també avui i aquí.