Per a mi és una oportunitat que agraeixo molt de treballar en un àmbit que em sembla d’una rellevància especial. Ho és des del punt de vista col·lectiu, perquè la preservació i la divulgació de les memòries diverses d’un temps tan dens en dolor i també en esperances com és aquell sobre el qual té responsabilitats fundacionals el Memorial Democràtic, des del anys trenta fins als vuitanta del segle passat, és un acte de justícia imprescindible per entendre el nostre present. I perquè crec que cal recollir aquestes memòries encara vives, superant la distorsió que va representar la memòria esbiaixada del franquisme, en tota la seva diversitat i la seva complexitat. També personalment és una oportunitat perquè en un cert sentit és la continuació d’una experiència com a narrador molt centrada en les memòries de les persones i en què crec que la pròpia experiència vital i professional pot ajudar a complir els objectius del Memorial.

Tothom té la seva pròpia memòria, personal i familiar, que entronca amb el pòsit que la història ha deixat sobre la comunitat. Però és cert que hi ha memòries que han estat més visibles que altres, i algunes de molt invisibilitzades. Mantenir aquestes memòries és un acte de justícia amb els qui van patir. No crec que els catalans siguem un poble particularment amnèsic. Però sí que hi ha moltes memòries viscudes que mereixen ser més recordades del que són o han estat.

Crec que és necessari, també per entendre el present, oferir a les noves generacions una visió al més completa d’aquest període dramàtic en què es contempli la seva transcendència i complexitat, vinculant-lo també amb el dramatisme i la intensitat d’aquells mateixos anys a tot el món i especialment a Europa. Tota la formació i la informació és útil i ha de ser respectuosa amb la pluralitat, però al mateix temps compromesa amb uns valors essencials: la democràcia, la llibertat, els drets humans. El món educatiu ha fet i fa una feina immensa, però sempre en queda per fer, i la nostra obligació es col·laborar-hi.

És una de les efemèrides rellevants de l’any vinent, que ha de trobar la seva commemoració justa. Sense que convertim les commemoracions en un escenari forçat per als necessaris debats sobre el present. Els fets s’han d’entendre sempre en el seu context històric. Sense anacronismes i ni presentisme, si més no des d’una institució com el Memorial Democràtic. I els aniversaris han de ser vistos com una oportunitat per a la memòria, més que no pas com un peu forçat. Evidentment, ens plantejarem la manera més adequada de fer-ho.

Crec que en una societat democràtica hi ha d’haver un consens molt ampli entorn d’una idea: no és acceptable l’exaltació d’un cop d’estat militar contra el règim legal i legítim que era la República. Però una cosa és exaltar i una altra cosa, recordar. No tenen lloc els elements d’exaltació. Però sense exaltar, pot haver-hi sensibilitats diferents per veure com cal recordar un període que va existir i que no podem esborrar com si no hagués passat, perquè estaríem distorsionant la nostra visió del present. En aquest sentit, hi ha qui creu que s’hauria de retirar qualsevol vestigi que recordés el franquisme i hi ha qui creu que seria millor contextualitzar per recordar sense homenatjar ni exaltar. La casuística és molt variada. I les experiències europees en aquest sentit són també diverses. Val la pena analitzar-les i veure què és el més convenient per no oblidar, però tampoc exaltar valors contraris a la democràcia.

El pressupost per l’any vinent superarà el dos milions d’euros, el que representa un creixement entorn dels cent mil euros, que destinarem sobretot a ampliar una mica els ajuts i subvencions i a buscar maneres noves i més adequades als temps per divulgar les memòries de què som dipositaris. Els objectius a mitjà termini serien, més enllà dels nous accents temàtics que hauríem d’anar incorporant, millorar la nostra capacitat de realitzar activitats presencials, com conferències i exposicions, i sobretot imaginar un veritable Memorial Democràtic virtual, que millorés l’accés a les dades i els continguts propis.

La Transició, com tot, s’ha d’explicar en el context del moment. De les fortaleses i les febleses reals de tots els actors en aquell moment. La transició va ser un pacte que s’explica per aquestes fortaleses, que hi eren a totes bandes, i de totes les febleses i fragilitats, que també hi eren. No ja com a director del Memorial, sinó com a observador, diria que el principal problema de la Transició és que aquell pacte per a uns era de mínims i per a altres, de màxims. I, per tant, que moltes coses que es podien acceptar com a provisionals, caducables i a modificar es convertissin en definitives i inamovibles. I en alguns casos, que es produïssin fins i tot alguns passos enrere.