Guerra per la memòria històrica

La Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945 i la rus­si­fi­cació d’Ucraïna a par­tir del 1764 han entrat a for­mar part de l’actual guerra d’Ucraïna. Putin i Zelenski, immer­sos en gua­nyar legi­ti­mi­tat en clau naci­o­nal i sobre­tot inter­na­ci­o­nal, no han dub­tat a uti­lit­zar la memòria històrica com una munició més. Així, men­tre el pri­mer ha afir­mat que Rússia havia ini­ciat la guerra per des­na­zi­fi­car Ucraïna, el pre­si­dent ucraïnès ha asse­gu­rat que el seu veí volia esbor­rar la història d’Ucraïna.

Cer­ta­ment, Putin ha acu­dit a un dels refe­rents històrics més mítics i legi­ti­ma­dors en la cos­mo­visió russa i, per això mateix, l’únic ele­ment que el mateix puti­nisme rei­vin­dica i assu­meix de l’etapa soviètica: la Gran Guerra Patriòtica de 1941-1945 ha estat inter­pre­tada com una guerra d’uni­tat naci­o­nal dels dife­rents pobles de la Unió de Repúbli­ques Soci­a­lis­tes Soviètiques (URSS) con­tra l’agressió i invasió estran­gera nazi. Així, doncs, men­tre l’URSS es visu­a­lit­za­ria com a pàtria cor­recta, i en l’actu­a­li­tat Rússia en tant que hereva de l’URSS, la pàtria incor­recta se situ­a­ria en els agres­sors nazis i els seus col·labo­ra­ci­o­nis­tes, en l’actu­a­li­tat, el govern ucraïnès. Putin apel·la al record legi­ti­ma­dor dels 27 mili­ons de morts, 10 mili­ons de ferits/muti­lats, així com 1.700 ciu­tats i 70.000 pobles des­truïts, la major part dels quals cor­res­po­nien als ter­ri­to­ris ucraïnesos i la part occi­den­tal russa de l’URSS. També busca refe­ren­ciar el record de la llarga i soferta capa­ci­tat de resistència de la població soviètica con­tra l’ocu­pació nazi, evi­den­ci­ada espe­ci­al­ment amb el tri­omf a la bata­lla de Sta­lin­grad (1943) –que va supo­sar l’inici de la der­rota nazi en la Segona Guerra Mun­dial– i el setge de Lenin­grad de 1941-1944, que reportà més de 2 mili­ons de morts.

Ara bé, Putin oblida que la guerra de 1941-1945 va ser en clau soviètica una guerra de caràcter defen­siu, és a dir, una guerra per recu­pe­rar el ter­ri­tori que havia estat envaït per les tro­pes nazis. En canvi, l’actual guerra d’Ucraïna és una guerra en clau ofen­siva, en la qual es busca ocu­par mili­tar­ment el ter­ri­tori d’un estat veí.

En segon lloc, i més impor­tant encara, carac­te­rit­zar les actu­als auto­ri­tats ucraïneses com a nazis en cap cas s’ajusta a la rea­li­tat històrica del que va ser el nazisme –ni ideològica­ment ni en cap altre nivell–. No obs­tant, sí que busca remoure el record de l’existència de certs col·labo­ra­ci­o­nis­tes ucraïnesos amb els nazis, dels quals sobre­sortí la figura de Ste­pan Ban­dera. Però, en canvi, oblida les depor­ta­ci­ons que va orde­nar Sta­lin –de naci­o­na­li­tat geor­gi­ana– sobre una part de la població ucraïnesa, sobre­tot tàrtars, al con­si­de­rar que deter­mi­nats pobles de l’URSS havien actuat de manera des­lle­ial. D’altra banda, Zelenski ha foca­lit­zat l’objec­tiu en la rus­si­fi­cació d’Ucraïna. Cer­ta­ment, el 1764 va supo­sar l’absorció defi­ni­tiva del ter­ri­tori ucraïnès per part russa (amb l’excepció d’una franja de l’oest, que va ser ocu­pada pel regne de Polònia i, poste­ri­or­ment, passà a mans de l’Imperi austríac).

Les polítiques impe­ri­als de la tsa­rina Cate­rina la Gran, accen­tu­a­des per Ale­xan­dre II, van impli­car la invi­a­bi­li­tat de qual­se­vol model d’estat, auto­no­mia o rei­vin­di­cació naci­o­nal per part ucraïnesa, així com la per­se­cució de la seva llen­gua i mit­jans de publi­cació. L’etapa soviètica va supo­sar una con­ti­nu­ació de polítiques rus­si­fi­ca­do­res a par­tir del 1928. Sta­lin va com­ba­tre qual­se­vol tipus d’acti­vi­tat i reco­nei­xe­ment naci­o­nal i, a més, hi afegí una dimensió econòmica: la col·lec­ti­vit­zació forçosa del camp.

Això va impli­car una per­se­cució sense con­tem­pla­ci­ons con­tra els petits pro­pi­e­ta­ris agrícoles i, sobre­tot, unes requi­ses de gra i colli­tes durant el 1932-1933 que pro­vo­ca­ren l’Holo­do­mor, uns 5 mili­ons de morts de fam a Ucraïna. Els anys de Bréjnev –de naci­o­na­li­tat ucraïnesa però ori­gen rus– també supo­sa­ren un fre a qual­se­vol reco­nei­xe­ment naci­o­nal ucraïnès. I ja després de la des­in­te­gració de l’URSS, són inqüesti­o­na­bles les ingerències rus­ses en la política interna ucraïnesa de la pas­sada dècada i l’epi­sodi de l’ocu­pació de Cri­mea el 2014, seguit de l’inici de la guerra al Don­bass.

No obs­tant, tam­poc es pot obli­dar l’existència d’estrets punts de con­nexió entre la història ucraïnesa i la russa, cosa que fa nota­ble­ment com­pli­cat poder sec­ci­o­nar una de l’altra. El pri­mer exem­ple n’és el nai­xe­ment de la Rus de Kíev el 882, que va supo­sar la cre­ació d’un pri­mer estat inde­pen­dent, con­ce­but com a ori­gen comú d’ucraïnesos, bie­lo­rus­sos i rus­sos. I un segon cas és l’etapa soviètica. La República Soci­a­lista Fede­ra­tiva Soviètica d’Ucraïna va ser una de les repúbli­ques fun­da­do­res de l’URSS el 1922, així com una de les que va cer­ti­fi­car la seva defunció el 1991. I, entre­mig, les polítiques d’ucraïnit­zació por­ta­des a terme durant els anys vint i entre la segona mei­tat dels anys cin­quanta i ini­cis dels sei­xanta, que poten­ci­a­ren la llen­gua i la cul­tura ucraïneses i la presència de diri­gents comu­nis­tes d’aquesta naci­o­na­li­tat en les estruc­tu­res relle­vants de l’Estat soviètic.