La guerra d’Ucraïna ha fet sortir a la llum algunes evidències. Una és que Vladímir Putin no és cap ONG. Una altra, que Joe Biden, Jens Stoltenberg i l’OTAN, tampoc. L’exèrcit rus ha reaccionat a la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid endurint els seus atacs de mitjà abast sobre el sud-est d’Ucraïna i incloent-hi estructures civils.

Per la seva part, l’OTAN ha assenyalat oficialment, i sense contemplacions, la Federació Russa com el seu enemic per als propers deu anys, mentre la República Popular de la Xina ho ha estat en segon lloc, la qual cosa planteja un escenari immutable passi el que passi.

La tensió Washington-Moscou, i Pequín com a actor secundari amb una certa ambivalència no és nova. Ja va ser la columna vertebral de la guerra freda que els EUA van iniciar l’agost de l’any 1945 amb el llançament de les bombes nuclears sobre Hiroshima i Nagasaki, que tenien com a objectiu de fons demostrar la seva superioritat militar i, sobretot, la voluntat de consolidar-se com a primera potència mundial enfront de qualsevol adversari.

En aquell moment va ser en la lògica de la lluita contra el comunisme. Ara ho és en nom de la lluita contra allò que ha anomenat imperialisme i expansionisme rus. En un escenari i en l’altre, el continent europeu ha jugat el paper de principal teatre de la confrontació mundial.

I aquesta ha estat la jugada mestra per a Washington. La pressió econòmica, política, social i territorial no ha recaigut sobre l’esquena del continent americà. La destrucció física de bona part de les infraestructures, la mort de població civil, la militarització del continent o la competitivitat pel territori s’ha fet en sòl europeu.

Aquesta va ser la fórmula utilitzada el 1945-1991. I ho serà del 2022 al 2032. Això enforteix els EUA i, alhora, debilita el continent europeu. I si no, que ho preguntin a Charles de Gaulle, que ja va veure en l’OTAN una evident pèrdua de sobirania dels estats europeus i per això en va retirar parcialment el seu país.

La cimera celebrada aquesta setmana a Madrid ens ha confirmat la lògica agressiva que ha caracteritzat l’OTAN des de la seva mateixa creació, el 1949, que, no ho oblidem, va sorgir en un marc d’actuacions unilaterals nord-americanes i que no tingueren resposta per part soviètica fins a sis anys després, amb el naixement del Pacte de Varsòvia. Malgrat el discurs defensiu de l’OTAN –dissuadir els estats comunistes de l’est d’Europa i l’URSS d’un possible atac militar sobre l’Europa Occidental–, el seu ADN va ser ofensiu des del primer dia de vida.

L’OTAN va ser l’instrument per pressionar directament i constantment el bloc comunista a Europa, tant en una guerra de nervis –com les maniobres Able Archer de 1983, que van portar els soviètics a creure que l’OTAN estava iniciant un atac sobre l’URSS–, com a l’hora de forçar la despesa militar de l’adversari, que, de fet, acabaria sent la clau de l’enfonsament de l’URSS.

I ara, curiosament, els estats membres de l’OTAN han acordat augmentar a un 2% del seu producte interior brut la despesa militar. Suècia i Finlàndia, amb el vistiplau de Washington, han decidit trepitjar els drets d’exiliats polítics kurds com a contrapartida a l’acceptació turca a la seva entrada a l’OTAN.

El fet de formar part d’una minoria nacional i de defensar una ideologia allunyada del model de Washington ha estat clau en aquesta decisió. L’anomenada democràcia ha mostrat que pot cedir en allò que consideri oportú per enfrontar-se a l’enemic. Un enemic a qui es vol aïllar i generar una sensació d’ofec. Tot això fa massa olor de guerra freda.