La factura de dos anys de pandèmia és extensa i abasta molts àmbits, però el més afectat de tots és, de molt, el sistema sanitari. Els seus professionals ja lamentaven una situació precària quan la irrupció del coronavirus ho va trastocar i empitjorar tot, fins al punt d’obligar-los a aplicar recursos propis de la medicina de guerra. Mentre els aplaudíem des dels balcons, metges i infermeres lluitaven contra una malaltia desconeguda, per moments sense les mínimes mesures de seguretat exigibles ni llits d’UCI per a tothom, estirant els recursos com un xiclet i veient des de primera fila els estralls que el SARS-CoV-2 causava en la població d’edat avançada.

Mentre intentàvem recuperar certa normalitat després de cada onada, els professionals sanitaris continuaven al peu del canó, atenent més casos, esperant nous brots i variants, descobrint la covid persistent, rehabilitant els pacients que se’n sortien i intentant recuperar l’activitat mèdica habitual, que havia quedat completament oblidada i engreixava les llistes d’espera. I, quan celebràvem que la vacuna arribava per salvar milers de vides i fèiem comptes de quan ens tocaria la punxada, el sistema s’organitzava per excel·lir en la campanya de vacunació més gran de la història, amb més de 15 milions de dosis administrades a Catalunya gràcies als equips d’infermeria que van doblar els torns.

Però, malgrat tots els esforços, l’impacte de la pandèmia ha estat terrible. Fins al punt de rebaixar en 1,6 anys l’esperança de vida a Catalunya. També ha modificat la manera de fer del sistema sanitari del país i ha aconseguit avançar en el procés de digitalització de molts tràmits. La Meva Salut, la plataforma a internet que facilita als usuaris la gestió de la informació mèdica i la comunicació amb el CAP, ha més que quintuplicat el nombre d’usuaris que tenia en època precovid, una acceleració que sense el coronavirus hauria estat impossible. Això aplanarà el camí cap a una vella reivindicació dels professionals: centrar-se en tasques amb valor mèdic i automatitzar o derivar les de caire burocràtic.

Malauradament, amb això no n’hi haurà prou per contrarestar l’allau de problemes que tenim a tocar. Els efectes de la pandèmia en el terreny de la salut mental són cada cop més evidents, començant pels trastorns de conducta en adolescents i joves, i les proves diagnòstiques que es van deixar de fer perquè s’havien de dedicar tots els esforços a la covid provocaran un seguit d’afectacions greus que sortiran a la llum més tard i en fases més avançades. “És evident que la salut s’ha empobrit”, admet el conseller Josep Maria Argimon. També ho ha fet el sistema que l’atén, amb més llistes d’espera i una implantació de les teleconsultes que no satisfà els usuaris, però que sembla difícil de revertir.

És per això que els hàbits dels catalans en matèria sanitària també han canviat: la contractació de mútues privades ha crescut molt els darrers anys i ara ja hi ha més d’un terç de la població que té una assegurança de salut, mentre que fa quatre anys eren menys d’una quarta part. Tot això, amb un sistema públic que requereix almenys 5.000 milions extres per posar-se al dia després de tantes retallades, però que amb prou feines sap com pagarà la factura real derivada de la covid sense els fons extres del govern estatal.