Filla petita de Jean-Marie Le Pen, cofundador de l’ultradretà Front National i amb qui ha mantingut forts enfrontaments públics en els darrers anys, Marine Le Pen (Neuilly-sur-Seine, 1968) intenta en aquestes eleccions el seu tercer assalt al palau de l’Elisi. Tot i la situació incòmoda que li suposen les estretes relacions que ha mantingut amb el Kremlin i la irrupció en campanya d’Éric Zemmour, un afilat competidor per la dreta, Le Pen manté l’avantatge en els sondejos per mesurar-se en segona volta amb el gran favorit, Emmanuel Macron, seguida de Jean-Luc Mélenchon, líder de la França Insubmisa, que li disputa el passi. Pel camí ha anat entomant la deserció de diversos companys de partit cap a Zemmour. La més dolorosa ha estat la de la seva neboda, l’exdiputada Marion Maréchal, aquest mateix mes. Des que el 2011 va heretar del seu pare el timó del FN, Le Pen ha aplicat una estratègia de “desdemonització” del partit, que va rebatejar com a Rassemblement National el 2018. Ha anat ocupant diversos càrrecs (eurodiputada, regidora municipal) abans d’entrar per primer cop a l’Assemblée Nationale, ara fa quatre anys. En la seva primera candidatura presidencial, el 2012, va quedar tercera, amb el 17,9% dels vots, darrere d’Hollande i Sarkozy. En el segon intent, cinc anys més tard, va obtenir el 21,3% dels sufragis abans de ser derrotada en segona volta per Macron per 66% a 34%. Ara torna a tunejar el seu discurs reforçant l’accent social per marcar distàncies amb l’elitista Zemmour i competir amb Mélenchon a l’hora de capitalitzar el malestar social de l’actual etapa postpandèmica.