Amb Abdulah Arabi (Front Polisario) a la tribuna del Congrés, Pedro Sánchez va consumir una hora de discurs –en un ple de filibusterisme tot barrejant el preu de la llum, Ucraïna i el Sàhara (a més d’evocar la pandèmia i el volcà de La Palma)– abans d’abordar l’afer en què sabia que està sol: el seu gir pro Marroc que condemna el Sàhara a l’autonomia marroquina i posa fi a 46 anys de neutralitat com a potència descolonitzadora. “Per què ara? Perquè s’ha obert una finestra d’oportunitat”, esgrimia el president seixanta minuts després d’iniciar el ple òmnibus ideat per ell. La soledat de Sánchez a l’hemicicle –on Pablo Echenique (Podem) va fer d’oposició i el va culpar d’imitar el camí de Trump– contrastava amb la unió davant els lleons Daoíz i Velarde, on Podem, ERC, Junts, el PDeCAT, la CUP, el PNB i EH Bildu van fer costat a Arabi i el Polisario entre crits de “Sánchez, traïdor!”.

Després que Mohamed VI revelés en primícia la carta en què el president es doblega al punt de vista del Marroc, Sánchez no va explicar per què escriu directament al monarca i no al seu homòleg, el primer ministre Aziz Akhannouch, i es va permetre llegir fragments de l’epístola datada el 14 de març –quatre dies abans que el regne alauita la divulgués– i filtrada per La Moncloa al diari El País nou dies més tard. “S’ha parlat molt d’un gir en la posició del govern amb el Marroc. Més aviat cal parlar d’un pas més. No hi ha desinterès ni desatenció envers el patiment del poble sahrauí. El que hi ha és el propòsit ferm de contribuir a la superació d’un conflicte enquistat i sense perspectiva de resolució, i tot en el marc de les Nacions Unides”, va dir Sánchez, que va recollir l’ovació dels diputats del PSOE i prou.

Un dels opositors més àcids va ser Echenique, tot i presumir de lleialtat com a soci petit de govern abans d’equiparar-lo amb Trump i alliçonar-lo sobre realpolitik: “Hi ha un únic precedent de descolonització basat en l’autonomia i va sortir molt malament: Eritrea. Ni en realpolitik això és una solució al Sàhara.” “Som la potència descolonitzadora”, va dir Echenique al president, al qual dona suport.

Els portaveus catalans eren durs amb Sánchez per l’abandonament del Sàhara. Jaume Asens (En Comú Podem) va fer un paral·lelisme: “El pla de Mohamed VI amb el poble sahrauí és igual de seriós i creïble que el de Putin amb l’ucraïnès. La unitat que reclama no es fa d’esquena als drets humans i l’ONU.”

Per Gabriel Rufián (ERC), Sánchez “bescanvia principis per més control a la tanca” marroquina davant Ceuta i Melilla. “Quan la fam i la desesperació s’enfilin a la tanca el govern es podrà repartir les porres i les bales de goma amb el marroquí”, va lamentar Rufián. Míriam Nogueras (Junts) recorda que Espanya encara és “la potència administradora del Sàhara” i té “el deure de garantir l’autodeterminació”. “Es repeteix la traïció”, reblava Nogueras tot lligant el 1975 i el 2022.

Després de recordar-li que “anar pel seu compte” l’ha deixat sol, Ferran Bel (PDeCAT) va instar Sánchez a dir si continua reconeixent el dret a l’autodeterminació del Sàhara. Des de la CUP, Albert Botran veu el gir com una “traïció” al poble sahrauí, i més encara que “s’encarregui al Marroc el paper de gendarme davant les migracions africanes”. “El Sàhara també és memòria històrica”, avisava Aitor Esteban (PNB). Si bé Cuca Gamarra (PP) el va atacar per la carta –“vostè firma el que llegeix? És el que vol o el que li dicten?”–, Santiago Abascal (Vox) s’erigia en assot del president: “Vostè és un autòcrata.”