Sí, absolutament. És on hi ha una mica d’esperança. És molt difícil canviar certes coses, que regulin els preus de la fruita i els pagesos puguin saber què cobraran demà pels préssecs que produeixen és difícil. En canvi sí que penso que, com a consumidors que comprem cada dia, podem tenir aquesta consciència més present. La globalització en el que comprem i mengem no té cap sentit, és absurda. Que un pagès produeixi un quilo de préssec per 15 cèntims i nosaltres l’acabem comprant per tres euros i a més no sigui d’aquí, és per preguntar-se què està passant. M’encantaria que, després de veure la pel·lícula, la gent anés al súper i es preguntés si el préssec és de Lleida o no.

La família de la meva mare adoptiva és tota d’Alcarràs. Els meus tiets hi cultiven presseguers. La idea va sortir quan va morir el meu padrí. Jo estava escrivint Estiu 1993. En aquell moment em vaig plantejar reivindicar el seu llegat i pensar què passaria si algun dia aquests arbres desapareguessin. Els meus tiets continuen cultivant i espero que els seus fills també ho facin, però quan mires el seu voltant t’adones que està difícil: cada vegada hi ha més gent plegant, no hi ha relleu generacional al camp, n’estan molt farts, no saben què cobraran... El desig de fer la pel·lícula venia de retratar això.

Sí, al final és una pel·lícula que retrata el món de la pagesia. Em sembla que és un ofici molt digne i, encara que no vulguis, quan el retrates, aquest orgull i dignitat tenen molt pes. Ells mateixos ho senten així. La voluntat de la pel·lícula era reivindicar aquesta manera de fer agricultura en família, que és l’ofici més vell del planeta, perquè ho fem des de la prehistòria, però d’alguna manera està desapareixent.

Hi havia molts pagesos que ens havien ajudat, que sortien a la pel·lícula, que havien vingut al càsting... Realment va ser molt emocionant, els vaig veure molt connectats amb la pel·lícula durant la projecció. En acabar em van donat les gràcies per haver mostrat això d’aquesta manera. Em va alegrar la reacció en general, vaig sentir que l’entenien de manera molt profunda, senten que retrata la seva vida.

No tot, però en part sí. Qualsevol art, i en especial l’art dramàtic, el cinema, el teatre... té aquesta part d’explicar històries, i les històries funcionen també per empatia. Per a mi, l’empatia és molt important a la vida en general, per sobreviure com a éssers humans, però en l’art, sens dubte també és important.

Jo crec que sí. Quan vam parlar d’Estiu 1993 potser ja havia donat la volta al món amb la pel·lícula i ho havia comprovat en diferents llocs, i d’Alcarràs només puc parlar de Berlín, Màlaga, Madrid i ara aquí. Però la sensació ha estat la mateixa. Em sento molt afortunada que la meva manera d’explicar les històries arribi a la gent així. A la projecció de Berlín em va sorprendre molt que la gent s’emocionava on volia que s’emocionés i reia on volia que rigués. Ahir a Lleida encara va ser més fort, perquè la gent s’hi identifica encara més, però no està tan lluny del que va passar a Berlín.

Però Alcarràs no és la meva vida personal, és la de la meva família. És un tema que m’interessava. A mi no m’han passat tantes coses, no puc fer Estiu 1993 a cada pel·lícula, però en el que m’envolta és on trobo les històries. Per a mi és molt important que el que explico m’importi de veritat. Vull sentir un desig molt fort connectat amb la meva persona, amb els meus interessos, amb la meva vida, que em porti a explicar allò. La meva vida i el cinema van molt de la mà. Amb aquesta pel·lícula he après molt de l’ofici dels meus tiets, i això m’ha fet créixer com a persona, més enllà d’haver fet la pel·lícula.

És el punt de vista des del qual he viscut el meu rol a la família. Ara estic embarassada i això canviarà, passaré a ser la segona generació, però fins ara era la nova generació. Alcarràs neix també d’explicar què és ser part d’una família molt gran, perquè és el meu cas.

No sé si diria més ric o més pobre, o més fàcil o difícil, però és molt diferent. Els pagesos tenen caràcters diferents si cultiven fruita o cereals. La fruita implica unes collites sota unes pressions molt bèsties: has de portar temporers, has de collir la fruita quan toca perquè sinó es podreix... Hi ha una manera de fer molt concreta que no té a veure amb la del cereal, que necessita grans extensions de terra, i la feina la pots fer amb molta menys mà d’obra. Els caràcters dels agricultors són molt diferents, al secà treballen d’una manera molt solitària, amb una tranquil·litat diferent, perquè els cicles no són els mateixos. Ara mateix va molt malament la fruita. El discurs pessimista que hi ha darrera Alcarràs està relacionat amb la fruita.

Street casting vol dir que bàsicament vas al carrer i busques la gent. Durant un seguit de mesos, tot un equip de gent anava pels pobles, abans de la pandèmia, per festes majors, on hi havia molta gent, i mirava si hi havia els perfils que buscàvem. Hi havia gent que s’animava fàcilment i altra que l’havíem de convèncer, sobretot els pagesos, que a l’estiu estan collint.

Hi ha una part de retratar la família. Jo evidentment m’inspiro en la meva, i Arnau Vilaró, l’altre guionista, és de Bellvís, un poble de prop d’Alcarràs, i també ve d’una família d’agricultors. Tot el que està escrit ve una mica de la nostra experiència familiar i del que coneixem d’altres famílies. Seguim molt el guió, però els actors no tenen aquesta percepció. La meva manera de treballar amb els actors és que passem molt de temps treballant les relacions, teixint els conflictes entre els personatges. No venen junts als assajos, venen en parella, avi i neta, pare i fill o el que sigui. Quan sento que tenen una memòria familiar compartida i ja se senten com si fossin família és quan llegim el guió una vegada, sencer. Després d’això, assagem les escenes en concret. Quan estem rodant, moltes vegades llenço frases i ells les repeteixen. Després també hi ha una altra part més improvisada. No soc molt estricte amb què diuen exactament, perquè m’agrada que ho diguin a la seva manera. Però sí que han de dir allò per mantenir la narrativa de la pel·lícula.

Sí, tu notes quan algú és pagès: la pell, les mans, com es mou... Per mi era molt important que la gent que retratàvem fos d’allà, que visqués aquesta realitat, que tingués un vincle real amb la terra, que parlés el català de Lleida. Vam veure actors, però no en vam trobar que ens convencessin tant com la gent d’allà.

Aquesta estructura requereix molta construcció. A mi m’agrada que la gent senti que el que està veient és com un documental en el sentit que sembli que les coses passen davant de la càmera per casualitat. Però per aconseguir aquesta sensació que a cada escena vas donant informació a poc a poc i es va sumant, hi ha una feina de construcció molt complexa, s’ha d’escriure molt. Si no ho escrius, és molt difícil que surti. La pel·lícula té moltes capes, ens va portar dos anys escriure el guió. I té una complexitat afegida, que no hi ha un únic punt de vista, sinó un punt de vista coral. La pel·lícula funciona movent la família com un únic cos, com fos un viatge emocional de tota la família, enlloc d’una sola persona. Això va ser molt complex de construir a nivell narratiu.

Ha treballat de manera molt diferent, ha escollit tres electricistes que ho són a la vida real i ha creat la narrativa, el guió, a partir d’ells. Nosaltres ho hem fet diferent, hem creat el guió que volíem filmar i a partir d’aquí vam buscar els personatges que s’hi ajustessin. Són processos semblants en el sentit que treballem amb la realitat.

M’agraden els Dardenne. A nivell de càmera no busco el mateix, però treballen molt amb actors que no són professionals i són increïbles. El meu referent més gran és el neorealisme italià, és amb el que sento més connectada, i en el cas d’aquesta pel·lícula ha estat d’on hem begut més.

Sempre dic que no m’agrada passar fred i em va millor rodar a l’estiu. Però ha estat per necessitat de les dues pel·lícules. En el cas d’Estiu 1993, perquè em semblava que aquella història necessitava molta llum, perquè era una història molt dramàtica i situar-la a l’estiu li donava una cosa més viva, calorosa, en un moment d’adaptació de la nena en què no ha d’anar al col·legi... I en el cas d’Alcarràs és l’època de la collita. De tot l’any, el moment en què els pagesos de fruita estan sota un estrès més gran és el de la collita. Per mi era interessant la idea de posar el Quimet [el pagès protagonista] en aquesta situació. Ell té un problema, que ha de deixar les terres, però ha de collir, i no ho pot afrontar. Està en la negació absoluta perquè ha de treure una collita endavant. A l’estiu a més és quan hi ha aquesta dinàmica familiar una mica més lliure. Els nens no han d’anar a escola i la família passa més hores junta.

Va fer una anàlisi de la pel·lícula increïble. Valorava molt la feina que hi havia al darrere en general, en tots els aspectes, tant en la construcció narrativa com en el treball amb els actors. Et fa veure que quan els cineastes són cinèfils poden entendre qualsevol tipus de cinema, encara que ells en facin un altre. El que em va dir el jurat que per mi és més important és que es van sorprendre molt quan van sortir els crèdits i van veure que tots els actors tenien cognoms diferents. Es van adonar que no eren família de veritat.

Va ser molt emocionant, va ser com una mena de déjà vu. Amb Estiu 1993 ens van donar el premi a millor opera prima i era el primer de la gala. Estava asseguda més o menys al mateix lloc. Per mi va ser estrany que aquesta vegada fos l’últim premi. Quasi costava creure que estigués passant allò.

Tinc ganes que s’estreni la pel·lícula. Vam anar a Berlín, estàvem acabant la còpia, perquè com que havíem rodat a l’estiu, per arribar a la Berlinale [febrer] vam fer una postproducció molt ràpida i intensa. Després hem anat a Màlaga, ha estat tot com una voràgine. No em fa vertigen, em fa venir ganes de començar una altra cosa.