Carla Simón (Barcelona, 1986) té una infància que la vincula a molts llocs. En la seva primera pel·lícula, l’autobiogràfica Estiu 1993, ja ens va revelar que bona part de la seva infància està lligada a les Planes d’Hostoles, on la cineasta va créixer després que els seus tiets l’acollissin arran de la mort dels pares. Amb Alcarràs, la seva segona pel·lícula, sabem que, a la població del Segrià que surt en el títol, hi té uns altres parents que s’han dedicat a la pagesia i als quals d’alguna manera homenatja reivindicant la seva forma de vida. Ja sigui per les circumstàncies que ha viscut o per una pulsió creativa –o les dues coses–, el seu cinema parla de la família. Ella roda amb família i converteix els rodatges en una família.

Dissabte va venir al cinema Truffaut de Girona a presentar la pel·lícula i també es va sentir com a casa. No es va estar de dir i repetir la il·lusió que li feia venir a Girona i a aquest cinema, no debades l’antic Modern, que va ser, així com més tard el mateix Truffaut, una de les sales on venia de ben jove a gaudir d’aquest art que ara ha esdevingut la seva professió.

I com aquells que juguen a casa, la sala es va omplir en les dues sessions en què ella, acompanyada pels productors Ariadna Dot i Tono Folguera i els seus germans Berta i Ernest Pipó –que intervenen en la pel·lícula–, va parlar d’aquest film que traspua veritat i una mirada antropològica sobre una forma de vida crepuscular. I no només en van gaudir els assistents presencials, perquè, gràcies a l’avenç tecnològic, a través de l’streaming també en van ser partícips els espectadors dels cinemes Zumzeig de Barcelona, Rambla de l’Art de Cambrils i Duplex Cinema del Ferrol (Galícia), que van poder seguir en directe el col·loqui i fins i tot fer preguntes al conductor de la presentació, Paco Vilallonga.

La directora va explicar, entre altres intimitats i interioritats del rodatge d’Alcarràs, que bona part dels esforços, a banda de confeccionar un guió que ha suposat dos anys de feina, se centraven a crear un ambient propici per formar una família fictícia que a la pantalla semblés real, com així ho transmet. Amb un guió après, però donant molt espai als actors per a la improvisació i el que ella anomena “l’entrada d’errors afortunats” –és a dir, diàlegs o ocurrències no previstes–, una altra de les dificultats va ser el càsting. Hi van passar milers de persones, a la recerca del personatge ideal per a cada paper. Especialment dificultós va ser no tant trobar el geniüt Quimet com convèncer-lo: “Jo a l’estiu cullo, no estic per pel·lis”, va etzibar el candidat a Carla Simón..., “fins que la seva dona el va amenaçar que dormiria al sofà si no acceptava fer la pel·lícula”, ens va confessar. Va ser la primera bufetada que va rebre el bon jan de Jordi Pujol Dolcet, l’actor que va acabar interpretant aquest personatge tan commovedor que afronta l’últim estiu de collita del préssec davant la pressió dels terratinents i especuladors de les energies renovables a gran escala. I quina mala llet que té que sigui aquest suposat recurs en benefici del medi ambient el causant de l’abandonament de la pagesia tradicional.

Alcarràs és tot un fenomen. S’ha convertit en la segona pel·lícula més vista a tot l’Estat en només tres dies de projecció i ja és la millor estrena durant el primer cap de setmana d’un film en català en dècades. Al Truffaut tot indica que superarà un altre rècord: el del títol projectat que ha atret més espectadors. L’anterior film es titulava Estiu 1993 ,i sí, era el de Carla Simón. D’això, se’n diu tirar pels de casa. I és que ella ja és una més de la família.