Assistim al que semblen els primers intents seriosos de les administracions públiques per aconseguir que les grans corporacions tecnològiques se sotmetin a regles. Veurem com acaba. La batalla serà llarga i dura, i no és gaire segur que es guanyi a favor de la societat. Sembla que la Unió Europea ha entès que el capitalisme de les grans plataformes, més que disruptiu és un sistema depredador en la captació de rendes i un terrible accelerador de les desigualtats econòmiques i socials. Aconseguir que paguin impostos, que no constitueixin oligopolis o monopolis, que respectin els drets de propietat i que no dinamitin qualsevol noció de privacitat resultarà una tasca llarga i ingent. Més enllà de la capacitat de lobby de les grans companyies com Google o Apple, sovint la defensa que han fet els Estats Units d’aquestes prerrogatives autoconcedides dificulta molt una regulació que resulta imprescindible i inajornable. Ara, fins i tots els Estats Units de Joe Biden comencen a tenir problemes amb la vocació d’Amazon d’estar per sobre de tot.

I és que el món d’internet s’ha ubicat com un espai més enllà de la territorialitat, i s’aspira que totes les lleis i normes que regeixen la vida analògica no operin en aquest teatre dels somnis que es pretén que sigui la xarxa. L’economia de plataformes genera unes dimensions corporatives que fan gairebé impossible el seu control polític i social, però el que ho impossibilita del tot és una activitat sobre la qual s’ha creat un mantell místic que no pot estar sotmès a les lleis humanes -ni es vol que ho estigui-, com si estigués més enllà. Un territori exempt del predomini de l’estat de dret i de les legislacions convencionals, un món on pretenen que l’única cosa a protegir siguin els drets de propietat dels algoritmes dels seus operadors. Si les societats s’enfronten a situacions d’atur massiu, precarietat extrema i nivells de desigualtat inacceptables, es deu al fet que els governs democràtics han renunciat, fins ara, a legislar sobre l’impacte de l’economia digital i els grans efectes col·laterals, econòmics i extraeconòmics que genera. Els nivells de concentració de riquesa i de poder en poques mans no són una cosa connatural a la tecnologia, sinó a una transcendent manca de regulació de qualsevol tipus. El poder tecnològic no té lleis, i es basa en l’apropiació de riquesa generada pels ciutadans —les dades—, el caràcter monopolístic de la seva acció, la falta de límits a l’assalt de la privacitat que practiquen, la falta de legislacions laborals adequades i a l’elusió i frau fiscal generalitzat que practiquen.

El globalisme absolut i la dinàmica de guanyador únic estan devastant sectors productius sencers. Allà on penetra l’economia de plataforma arruïna multitud d’empreses, posa fi a gran part de l’ocupació i destrueix ecosistemes socioeconòmics que van costar molt de crear. Encara que es pretengui que és un fenomen de destrucció creativa, en realitat funciona com una pluja àcida que empobreix en molts sentits. La pretesa eficiència absoluta d’allò digital, en realitat resulta ineficient per crear riquesa i benestar compartit. Ara queda lluny el món del capitalisme competitiu i amb regles de joc. Estem en un capitalisme cognitiu sostingut sobre la intermediació, en el qual els mercats concedeixen recompenses descomunals a un petit nombre d’estrelles. Divuit de les trenta marques principals segons la seva capitalització borsària són empreses orientades a plataformes, i el seu desenvolupament es basa en la captació i apropiació de dades. Un món hiperconnectat que genera unes expectatives que la majoria dels ciutadans no podran complir. Els riscos socials de la frustració resulten immensos a mesura que les poblacions senten que no tenen cap possibilitat d’arribar a cert nivell de prosperitat. Avui, una feina de classe mitjana ja no garanteix un estil de vida de classe mitjana, mentre que les possibilitats de regulació dels estats estan sent desafiades en un grau sense precedents.

Més enllà dels aspectes de l’economia de plataformes que han de ser establerts per les lleis tributàries i laborals i que s’han de reflectir també en les lleis de defensa de la competència, es requereix alguna cosa semblant a una llei general d’internet que estableixi drets, garanties i prohibicions que converteixin aquesta selva en un espai civilitzat i al servei de la societat. Necessitem lleis de protecció de dades sòlides per a aquest nou món feliç de les dades. El repte que la Unió Europea té damunt la taula, i també els Estats Units, resulta grandiós i molt transcendent.