“Si tens un estel, ets tu que l’has de fer brillar”

Raül Baram: Sí, al final és la mare dels ous, per dir-ho d’alguna manera. S’ha d’enten­dre un pro­blema que al prin­cipi no en dèiem pro­blema; pensàvem que era un vici, que jo era una mala per­sona. Quan ingresso en el cen­tre de dro­go­de­pendència, m’expli­quen que no soc cap d’aques­tes coses que jo pen­sava, que només tinc una malal­tia i que no es cura, però que pots arri­bar a apren­dre a viure-hi. Aquí sí que em tran­quil·litzo, i tirem enda­vant. Fer el pas de dife­ren­ciar el que és el vici i de la malal­tia em va aju­dar moltíssim. Carme Rus­ca­lleda: Vaig haver d’apren­dre que és una malal­tia, quan el van inter­nar ho igno­rava. Repe­tiré mil vega­des que un dro­go­de­pen­dent se’n surt perquè vol sor­tir-se’n. La família pot acom­pa­nyar, pot aju­dar, però si no hi ha la volun­tat de sor­tir-se’n, no hem gua­nyat res. La família ha de com­pren­dre que és una malal­tia, això costa molt. Estàvem con­vençuts que en quinze dies ho enlles­tiríem i en canvi el camí és llarg. Cal un munt de paciència i un munt d’acom­pa­nya­ment per veure’l feliç i con­tent. Has d’aga­far la vida, el brau per les banyes.

R.B.: Al prin­cipi el docu­men­tal havia de ser sobre el tan­ca­ment del Sant Pau i cap on anem tots nosal­tres, on va tota aquesta geni­a­li­tat d’un res­tau­rant que es tanca quan estava a la cresta de l’onada. Volíem expli­car que el vai­xell insígnia pas­sava a ser Moments. Parlàvem d’anar a vinyes i jo sem­pre deia que no bec, que no em faria cap foto amb una copa d’alco­hol, ni fent un tast. Al final vaig haver d’expli­car que no en podia pren­dre perquè em tor­na­ria boig, tinc una malal­tia d’addicció, i van veure una història potent dins de la família. Ens van dema­nar si ho volíem expli­car, i nosal­tres, encan­tats, perquè de famílies com la nos­tra n’hi ha milers. C.R.: L’alli­be­ra­ment per­so­nal passa per damunt del tan­ca­ment. El Raül ja estava valent i fort, explica que no ho fa per aques­tes cir­cumstàncies i el direc­tor hi veu una història que el tan­ca­ment, mos­trar com reconduïa la seva il·lusió per con­ti­nuar tre­ba­llant.

R.B.: Sí, coses del destí! Estem fent un docu­men­tal par­lant d’un tan­ca­ment i cap on va el camí, i arriba un moment al docu­men­tal que dic que no hi ha un camí, tot és el teu camí. Tu ets la per­sona i el camí te’l fas anant cap aquí o cap allà. Res està escrit, tu t’ho pots escriure. I mira com han anat les coses, que al final tor­nem a reo­brir un espai amb un altre con­cepte. Al docu­ment veiem un tan­ca­ment, com estem emba­lant els paquets... C.R.: I quan els desem­ba­les, real­ment expli­cant d’on véns.

R.B.: La vida no l’entendríem sense la cuina, ens apas­si­ona. Quan fèiem men­jars fami­li­ars sem­pre dèiem que no par­laríem de feina, i sem­pre ho acabàvem fent. Bé, no parlàvem de feina, parlàvem de cuina, i al final és el que ens mou, ens apas­si­ona. C.R.: Sí, jo penso que les nos­tres vides, sense pro­po­sar-nos-ho, van de bra­cet de la cuina. Fins i tot un viatge té un motiu rela­ci­o­nat amb la cuina. R.B.: Ara per venir a Menorca ja pensàvem què ani­rem a tas­tar. Ens agrada molt men­jar-nos els ter­ri­to­ris que anem a visi­tar.

R.B.: És un reco­nei­xe­ment mun­dial a una feina ben feta i una pressió que et poses tu mateix per man­te­nir-les. Jo he tin­gut la mateixa filo­so­fia de la mare, que quan li van donar la pri­mera va dir que ani­rien a llui­tar per la segona per man­te­nir la pri­mera. Quan n’hi van donar una altra, va dir: “Anem a llui­tar per la ter­cera per man­te­nir la segona.” Quan li van donar la ter­cera va dir que ens ima­ginéssim que hi ha una quarta per man­te­nir-la. Et dona reco­nei­xe­ment, pres­tigi, però després una pressió pro­fes­si­o­nal d’obrir cada dia la porta dient-te que si tens un estel, ets tu que l’has de fer bri­llar. C.R.: Que ningú enten­gui que la pressió d’aquesta estre­lla et fa viure mala­ment. Jo penso que la pressió ja te la poses tu, i l’estre­lla arriba pre­ci­sa­ment per aquest com­promís i entrega.

R.B.: A la mare quan ens posem a fer un menú o un plat sem­pre li surt la paraula pro­hi­bit, anem a ficar la idea més boja i absurda, la que tin­gui menys seny, que alguna cosa en trau­rem. Sense aquesta lli­ber­tat no es pot enten­dre la nos­tra cuina. C.R.: No s’ha de capar cap ins­pi­ració. Evi­dent­ment l’has medi­tada, no és el pri­mer pen­sa­ment que et ve. Una ins­pi­ració culinària l’has de tas­tar a la ment més d’una vegada i lla­vors dius: “Va, juguem!”. I quan la fas física és quan deci­dei­xes si la guar­des, si l’has encer­tada.

C.R.: Ve d’una pro­posta que és por­tar la nos­tra cuina que està al Maresme al Japó. Els va cos­tar molt convèncer-nos. Al final accep­tem perquè ens invi­ten a fer un viatge i allà des­co­brim que en el fons ens assem­blem. Som molts dife­rents per tres coses, sense les quals no podríem cui­nar: el pa, el vi i l’oli. Per a ells, són ele­ments total­ment exòtics. Però en el fons con­cep­tual ens assem­blem molt, perquè fruïm per les coses de tem­po­rada, volem no espat­llar-ho quan ho cui­nem i ens agra­den que hi hagi diver­ti­mento. Això és molt japonès. Em van dir que era japo­nesa i no ho sabia. Com­bre­guem amb aquesta manera d’enten­dre la cuina, i defen­sem des del minut zero aquest res­pecte màxim. En aquests moments tot són mis­sat­ges d’horts, quilòmetres zero... Nosal­tres quan vam començar ens sentíem com els page­sets de la cuina, perquè defensàvem el que feia enci­ams, cols, el que anava a pes­car... Que­dava molt d’un ter­ri­tori rural, i ara és tendència.

C.R.: Penso que tenim molta sort de ser pro­fes­si­o­nals en un moment en què la soci­e­tat et per­met posar-hi idees lliu­res, els mit­jans no pareu d’expli­car-ho i hi ha un públic que neces­sita saber, i tot això es retro­a­li­menta. Els comen­sals tenen uns conei­xe­ments que no tenien abans. Quan el Toni [el seu marit] i jo anàvem a Bar­ce­lona a un res­tau­rant com el Reno, els cam­brers i els comen­sals ens mira­ven mala­ment, com si no ens per­toqués ser allà. Ara a qui li interessa pot anar-hi, i està molt bé, perquè la seva crítica i conei­xe­ments fa que el cui­ner no s’adormi.