És un tòpic dir que Espanya sempre ha mantingut un deute públic i un dèficit total molt elevats. Pel que fa al deute, i en l’època actual, això no sempre ha estat així. El dèficit, en canvi, i prenent com a referència l’equilibri pressupostari, sí que ha mantingut, i manté, cotes negatives durant molts anys.

El gràfic adjunt mostra, per a Espanya, l’evolució dels dos valors (deute, eix esquerre; dèficit, eix dret) entre l’any 2007, moment de l’inici de la crisi sistèmica en què el planeta es troba immers, i l’últim any tancat, el 2021 (i també una estimació fins a l’any 2027). Amb la finalitat de facilitar la situació de cada any, s’ha marcat amb una línia l’equilibri pressupostari: 0%. (Font: 2007 – 2021: INE. 2022-2027: IMF World Economic Outlook, abril 2022. Nota. El dèficit del 2016 inclou ajudes a la banca; el del 2020, les ajudes a la SAREB, el banc dolent).

Si ens remuntem fins i tot més enrere, es pot dir que la situació normal d’Espanya ha estat la de dèficit. En el passat van destacar dos anys: el 1985 (en plena campanya d’adequació de l’economia espanyola per a l’entrada a les Comunitats Europees) i el 1993 (just després de l’any olímpic, de l’Expo de Sevilla i de Madrid com a capital cultural) en què es va superar el -7%. Després es va anar produint una disminució progressiva fins a arribar al superàvit a partir del 2005, a la cúspide de l’“Espanya va bé”, tot i que sense tenir en compte coses com el nivell de la taxa de pobresa ni la productivitat: 1995, -6,47%; 1996, -4,85%; 1997, -3,37%; 1998, -3,22%; 1999, -1,42%; 2000, -0.98%; 2001, -0,64%; 2002, -0,45%; 2003, -0,21%; 2004, -0,34%; 2005, 0,96%; 2006, 2,02%.

Mirant el deute públic, l’evolució ha estat diferent. D’un màxim del 161% del PIB assolit el 1881, es va descendir al 7,3% el 1976 per, a partir d’allà agafar una tendència creixent que va anar conduint fins a les cotes actuals. És cert que els dos anys són atípics: el primer va estar marcat per les guerres colonials d’Espanya i el segon se situa al final del franquisme, en una època molt complicada per a Espanya en nombrosos àmbits, entre els quals l’econòmic.

La nostra història comença el 2007 quan “l’economia espanyola jugava en la Champions League de les economies mundials”. El boom dels anys anteriors es va finançar amb deute privat; el públic era baixíssim, ja que Espanya havia tingut superàvits fiscals a causa de la recaptació que havia generat el boom.

A partir del 2008, tot va canviar. El superàvit fiscal es va convertir en dèficit i així s’ha seguit, i com a conseqüència d’això, el deute públic va començar a augmentar com un coet fins al 2014, moment en què el BCE va començar a actuar sobre el deute. A còpia de retallades de despesa i d’amfetamines financeres injectades (que inclouen tipus d’interès reals negatius), es va anar produint una progressiva millora del dèficit i un estancament del deute en nivells pròxims al 100% del PIB. L’arribada del virus, però, va trencar amb tot: augment espectacular del dèficit i augment espectacular del deute (espectacular i meteòric).

En qualsevol cas, sota el meu punt de vista, el més greu no és això, sinó l’estancament previst a partir del 2022: Espanya s’instal·larà en una zona de deute equivalent al 115% del seu PIB i en una zona de dèficit que es mourà a l’entorn del -4%. Per què? Doncs perquè les expectatives de creixement són insuficients i decreixents: 2022, 4,8%; 2023, 3,3%; 2024, 3,1%; 2025, 2,0%; 2026, 1,7%; 2027, 1,7%.

D’altra banda, Espanya es veurà forçada per la UE a reduir el dèficit i el deute i, a més, també haurà d’abaixar el dèficit perquè els inversors li comprin el deute ara que el BCE ha deixat d’adquirir-lo. I això, en un entorn de creixement insuficient, significa retallades en despesa pública (el que eufemísticament s’anomena consolidació fiscal) i augments d’impostos. Si a tot això s’hi afegeix una inflació elevada que, almenys, durarà un any més i uns problemes de subministrament la solució definitiva dels quals no es preveu que sigui demà, el resultat és un escenari, com a mínim, preocupant.