El tractament electroquímic de l’aigua no és nou, s’ha investigat els darrers 30 o 40 anys i consisteix a posar elèctrodes a l’aigua i tractar-la degradant-ne els contaminants amb diferents reaccions d’electròlisi amb el corrent. Com que vaig aconseguir fons del Consell Europeu de Recerca i tenia diners per equivocar-me, vam provar amb diferents materials i finalment sembla que la vam encertar amb un que anomenem esponja de grafè.

El principal avantatge és que permeten degradar compostos orgànics ultraresistents, com poden ser els perfluorats, però alhora no produeixen subproductes tòxics que provenen d’oxidació de clorur. El clorur és un ió que passa sempre a l’aigua i no es pot evitar. El problema i la limitació principal dels sistemes de tractament electroquímic anteriors a la nostra invenció era que, a part de tractar l’aigua i degradar compostos orgànics, aquest clorur s’oxidava a clor i formava productes clorats i perclorats que són altament tòxics. Les nostres esponges de grafè no fan això i, a més, tenen un cost molt més baix.

En ciència s’utilitza la mateixa paraula, grafè, per a diferents tipus d’aquest material, que es pot produir de diferents maneres. N’hi ha una molt difícil de fabricar i d’escalar que resulta molt cara, però nosaltres n’utilitzem una de barata, que tècnicament es diu òxid de grafè reduït. És un procés de síntesi gens glamurós i molt fàcil de produir i escalar. De fet, el podríem fer a casa amb una olla a pressió i ja existeix una producció massiva perquè té múltiples aplicacions. És un grafè imperfecte però que a nosaltres ens encaixa, perquè justament en aquestes imperfeccions hi ha la clau de l’ectrocatarsi. El cost del nostre material és de menys de 50 euros per m², quan els materials d’elèctrodes comercials que utilitzen les solucions existents actualment al mercat costen entre 3.000 i 8.000 euros per m². Des del primer moment vam dir que no investigaríem amb materials cars perquè ja sabíem que l’aigua no podria ser-ho.

Però el principal avantatge i allò que fa aquestes esponges de grafè especialment adequades per ser utilitzades a petita escala és que no necessita cap mena de reactius químics, no s’ha d’afegir res a l’aigua. Per tant, tampoc no cal fabricar, transportar, emmagatzemar ni afegir res a l’aigua. Però el principal atractiu és que, per uns fenòmens que encara no podem explicar però que algun dia coneixerem, podem eliminar contaminants molt persistents, fins i tot els perfluorats, que són els més persistents, però sense oxidar els clorurs i fent que llavors apareguin nous productes clorats o hiperclorats que són molt tòxics i difícils d’eliminar després.

Se’n pot veure molt aquí on soc ara, a San Francisco: donen incentius perquè els nous edificis tinguin un sistema de reutilització de l’aigua propi. I és que a una regió com Espanya o el Mediterrani ens pensem que l’aigua és un bé que sempre hi serà, però no és així. No soc optimista en aquest sentit. L’escassetat d’aigua anirà a molt més. Potser en el futur quan et compris un pis et diran: “Això va amb una disponibilitat de 250 litres i tu t’apanyes amb això.” Per tant, crec que el futur depèn del tractament de l’aigua descentralitzat.

Si volem aprofitar aigües residuals, tractar-les i tornar-les a posar en circulació, hi ha d’haver un límit de quilòmetres, perquè suposa una despesa energètica molt elevada. Per tant, en el futur estic segura que tindrem sistemes descentralitzats. Hi ha molta recerca i molta enginyeria per fer en aquest sentit. De fet, amb la recerca relacionada amb l’osmosi inversa també es va començar amb un petit mòdul de laboratori i segurament ningú no pensava que seria aplicable per tractar aigua a les depuradores i que ara ho tindríem escalat per mòduls a la cuina.

Molt poca. Fa un temps vaig calcular que els projectes que rebien fons europeus i que tenien la paraula aigua al títol representaven un 0,1% del total de finançament. Hem dedicat molts diners per curar el càncer, i està molt bé perquè si mai en tinc un tant de bo me’l puguin curar, però potser tenim més càncer perquè tenim el medi ambient més contaminat. Caldria mirar més l’aire i l’aigua que ens envolten. I per mirar això hi ha molts menys diners. El primer cop que s’ha vist una mica d’incentiu més global i en aquest sentit ha estat amb la pandèmia. En comptes de tenir aquesta aproximació pal·liativa, hauríem de pensar també de manera preventiva i fer més sa l’entorn on vivim.

Les noves generacions ja són més conscients que les d’abans, però no n’hi ha prou. Fins que no hi hagi incentius públics i que algú des de dalt et digui “pots fer això o no pots fer això”, no tindrem un canvi real. Els problemes van molt més enllà de l’aigua. Tampoc és normal que puguem agafar un vol a un altre país per 6 euros. Hi ha diversos problemes i hem de pensar molt bé qui triem en l’àmbit polític per resoldre’ls. La veritat és que no soc gaire optimista en aquest sentit.

És una pregunta molt àmplia. Podríem dedicar 10 tesis a investigar 10 aspectes diferents de la qualitat de l’aigua i no vull ficar la pota i dir el que no és: aquí la qualitat de l’aigua és bona. La indústria és força responsable i especialment l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) fa molt esforç i col·labora i inverteix en recerca. Quan parlem de la qualitat de l’aigua cal veure també la legislació. Hi ha aspectes que estan regulats i d’altres que no. L’ACA no mira només el valors regulats, sinó també més enllà. I ho fa perquè vol que l’aigua estigui bé. Però encara hi ha compostos que no es controlen i, per exemple, no sabem quin efecte tenen petites concentracions de perfluorats a la nostra salut. En el futur, quan aparegui un càncer, serà molt difícil saber si és per l’exposició al fum, al sol o perquè hem estat bevent 0,2 nanograms/litre del compost X.

De totes les aigües que tinc a l’abast, de la que més em refio personalment és de la de l’aixeta. Això tampoc vol dir que sigui ideal o perfecta. Jo la prenc de l’aixeta perquè em refio molt més de les autoritats públiques que de la que podem comprar embotellada. Tot i que aquesta també la bevia quan vivia a Barcelona, perquè la de l’aixeta no m’agradava: em semblava massa dura, però ara ja ha millorat molt.

No tinc instal·lat cap aparell d’osmosi inversa, potser algun dia ho faré. Si de cas utilitzo una simple gerra filtradora, com la Brita.

Compostos d’una cadena de carboni amb enllaços de fluor, una de les combinacions químiques més sòlides del planeta. N’hi ha uns 4.700 i la majoria no sabem exactament què són, perquè les empreses que els produeixen diuen que la fórmula és secreta. L’osmosi inversa en general ho fa bé per separar-los, però hem d’aconseguir tractaments que els degradin i els eliminin del medi ambient perquè són molt contaminants.

Va ser pura casualitat. Soc de Belgrad, Sèrbia, on vaig fer enginyeria química. Vaig acabar la carrera i vaig venir a fer la tesi doctoral a Barcelona i, per casualitat, va acabar sent centrada en química ambiental. Vivint a Sèrbia, el medi ambient no era una cosa gaire important, com sol passar als països pobres o que van una mica al darrere. Allà em vaig endinsar en les ciències mediambientals i, com que soc enginyera, m’interessava més la part d’enginyeria que la de química pura. A Austràlia, on vaig viure cinc anys, va ser on vaig començar a treballar en aquests sistemes electroquímics. Encara que sigui un camp molt poc finançat amb comparació a altres ciències, m’encanta. I crec que és la més important per al nostre futur, o com a mínim una de les que més.

Sí, tenim investigadors molt bons. Quant a la qualitat de la recerca, hi ha molt a envejar a la situació de centres com el meu. El problema és que sempre estem amb l’aigua al coll. El finançament és tan limitat que el talent es perd i la gent més potent se’n va a llocs com els Estats Units, entre altres destinacions. Com que en l’àmbit europeu no s’ofereixen sous competitius, és molt difícil atraure els millors. Un investigador bo no vindrà aquí per malviure.

Jo ho vaig percebre també. Publicaves una plaça i costava que la gent s’hi presentés. Era difícil atraure la gent. Des d’aquí potser veus que no n’hi ha per tant, però des de fora semblava més dràstic i la gent no volia venir. En tot cas, crec que realment va ser una situació molt pertorbadora en molts sentits. Catalunya és un dels epicentres de la recerca a Europa i això no hi va ajudar.

Amb preocupació, la veritat. No tant per la meva feina com per la situació en general. Jo vinc d’un país que ha passat per una guerra civil. Per motius diferents, sí, però en el fons crec que la gent que sou de països feliços no sou del tot conscients de la sort que teniu. Quan ets d’un país com Sèrbia saps que no hi ha res concedit, que tot es pot perdre molt fàcilment i que anar just no vol dir no poder comprar-te un nou pantaló, sinó no tenir res per dinar. I diria que aquí, això, encara no ho teniu clar. En tot cas, pel que fa a la independència, jo en quedo al marge. A Sèrbia vaig estar molt polititzada molts anys i em vaig cremar, així que ara no m’hi vull involucrar. De fet, ni tinc la ciutadania ni puc votar aquí.