El trac­ta­ment elec­troquímic de l’aigua no és nou, s’ha inves­ti­gat els dar­rers 30 o 40 anys i con­sis­teix a posar elèctro­des a l’aigua i trac­tar-la degra­dant-ne els con­ta­mi­nants amb dife­rents reac­ci­ons d’electròlisi amb el cor­rent. Com que vaig acon­se­guir fons del Con­sell Euro­peu de Recerca i tenia diners per equi­vo­car-me, vam pro­var amb dife­rents mate­ri­als i final­ment sem­bla que la vam encer­tar amb un que ano­me­nem esponja de grafè.

El prin­ci­pal avan­tatge és que per­me­ten degra­dar com­pos­tos orgànics ultra­re­sis­tents, com poden ser els per­flu­o­rats, però alhora no pro­du­ei­xen sub­pro­duc­tes tòxics que pro­ve­nen d’oxi­dació de clo­rur. El clo­rur és un ió que passa sem­pre a l’aigua i no es pot evi­tar. El pro­blema i la limi­tació prin­ci­pal dels sis­te­mes de trac­ta­ment elec­troquímic ante­ri­ors a la nos­tra invenció era que, a part de trac­tar l’aigua i degra­dar com­pos­tos orgànics, aquest clo­rur s’oxi­dava a clor i for­mava pro­duc­tes clo­rats i per­clo­rats que són alta­ment tòxics. Les nos­tres espon­ges de grafè no fan això i, a més, tenen un cost molt més baix.

En ciència s’uti­litza la mateixa paraula, grafè, per a dife­rents tipus d’aquest mate­rial, que es pot pro­duir de dife­rents mane­res. N’hi ha una molt difícil de fabri­car i d’esca­lar que resulta molt cara, però nosal­tres n’uti­lit­zem una de barata, que tècni­ca­ment es diu òxid de grafè reduït. És un procés de síntesi gens gla­murós i molt fàcil de pro­duir i esca­lar. De fet, el podríem fer a casa amb una olla a pressió i ja exis­teix una pro­ducció mas­siva perquè té múlti­ples apli­ca­ci­ons. És un grafè imper­fecte però que a nosal­tres ens encaixa, perquè jus­ta­ment en aques­tes imper­fec­ci­ons hi ha la clau de l’ectro­ca­tarsi. El cost del nos­tre mate­rial és de menys de 50 euros per m², quan els mate­ri­als d’elèctro­des comer­ci­als que uti­lit­zen les solu­ci­ons exis­tents actu­al­ment al mer­cat cos­ten entre 3.000 i 8.000 euros per m². Des del pri­mer moment vam dir que no inves­ti­garíem amb mate­ri­als cars perquè ja sabíem que l’aigua no podria ser-ho.

Però el prin­ci­pal avan­tatge i allò que fa aques­tes espon­ges de grafè espe­ci­al­ment ade­qua­des per ser uti­lit­za­des a petita escala és que no neces­sita cap mena de reac­tius químics, no s’ha d’afe­gir res a l’aigua. Per tant, tam­poc no cal fabri­car, trans­por­tar, emma­gat­ze­mar ni afe­gir res a l’aigua. Però el prin­ci­pal atrac­tiu és que, per uns fenòmens que encara no podem expli­car però que algun dia conei­xe­rem, podem eli­mi­nar con­ta­mi­nants molt per­sis­tents, fins i tot els per­flu­o­rats, que són els més per­sis­tents, però sense oxi­dar els clo­rurs i fent que lla­vors apa­re­guin nous pro­duc­tes clo­rats o hiper­clo­rats que són molt tòxics i difícils d’eli­mi­nar després.

Se’n pot veure molt aquí on soc ara, a San Fran­cisco: donen incen­tius perquè els nous edi­fi­cis tin­guin un sis­tema de reu­ti­lit­zació de l’aigua propi. I és que a una regió com Espa­nya o el Medi­ter­rani ens pen­sem que l’aigua és un bé que sem­pre hi serà, però no és així. No soc opti­mista en aquest sen­tit. L’escas­se­tat d’aigua anirà a molt més. Pot­ser en el futur quan et com­pris un pis et diran: “Això va amb una dis­po­ni­bi­li­tat de 250 litres i tu t’apa­nyes amb això.” Per tant, crec que el futur depèn del trac­ta­ment de l’aigua des­cen­tra­lit­zat.

Si volem apro­fi­tar aigües resi­du­als, trac­tar-les i tor­nar-les a posar en cir­cu­lació, hi ha d’haver un límit de quilòmetres, perquè suposa una des­pesa energètica molt ele­vada. Per tant, en el futur estic segura que tin­drem sis­te­mes des­cen­tra­lit­zats. Hi ha molta recerca i molta engi­nye­ria per fer en aquest sen­tit. De fet, amb la recerca rela­ci­o­nada amb l’osmosi inversa també es va començar amb un petit mòdul de labo­ra­tori i segu­ra­ment ningú no pen­sava que seria apli­ca­ble per trac­tar aigua a les depu­ra­do­res i que ara ho tindríem esca­lat per mòduls a la cuina.

Molt poca. Fa un temps vaig cal­cu­lar que els pro­jec­tes que rebien fons euro­peus i que tenien la paraula aigua al títol repre­sen­ta­ven un 0,1% del total de finançament. Hem dedi­cat molts diners per curar el càncer, i està molt bé perquè si mai en tinc un tant de bo me’l puguin curar, però pot­ser tenim més càncer perquè tenim el medi ambi­ent més con­ta­mi­nat. Cal­dria mirar més l’aire i l’aigua que ens envol­ten. I per mirar això hi ha molts menys diners. El pri­mer cop que s’ha vist una mica d’incen­tiu més glo­bal i en aquest sen­tit ha estat amb la pandèmia. En comp­tes de tenir aquesta apro­xi­mació pal·lia­tiva, hauríem de pen­sar també de manera pre­ven­tiva i fer més sa l’entorn on vivim.

Les noves gene­ra­ci­ons ja són més cons­ci­ents que les d’abans, però no n’hi ha prou. Fins que no hi hagi incen­tius públics i que algú des de dalt et digui “pots fer això o no pots fer això”, no tin­drem un canvi real. Els pro­ble­mes van molt més enllà de l’aigua. Tam­poc és nor­mal que puguem aga­far un vol a un altre país per 6 euros. Hi ha diver­sos pro­ble­mes i hem de pen­sar molt bé qui triem en l’àmbit polític per resol­dre’ls. La veri­tat és que no soc gaire opti­mista en aquest sen­tit.

És una pre­gunta molt àmplia. Podríem dedi­car 10 tesis a inves­ti­gar 10 aspec­tes dife­rents de la qua­li­tat de l’aigua i no vull ficar la pota i dir el que no és: aquí la qua­li­tat de l’aigua és bona. La indústria és força res­pon­sa­ble i espe­ci­al­ment l’Agència Cata­lana de l’Aigua (ACA) fa molt esforç i col·labora i inver­teix en recerca. Quan par­lem de la qua­li­tat de l’aigua cal veure també la legis­lació. Hi ha aspec­tes que estan regu­lats i d’altres que no. L’ACA no mira només el valors regu­lats, sinó també més enllà. I ho fa perquè vol que l’aigua esti­gui bé. Però encara hi ha com­pos­tos que no es con­tro­len i, per exem­ple, no sabem quin efecte tenen peti­tes con­cen­tra­ci­ons de per­flu­o­rats a la nos­tra salut. En el futur, quan apa­re­gui un càncer, serà molt difícil saber si és per l’expo­sició al fum, al sol o perquè hem estat bevent 0,2 nano­grams/litre del com­post X.

De totes les aigües que tinc a l’abast, de la que més em refio per­so­nal­ment és de la de l’aixeta. Això tam­poc vol dir que sigui ideal o per­fecta. Jo la prenc de l’aixeta perquè em refio molt més de les auto­ri­tats públi­ques que de la que podem com­prar embo­te­llada. Tot i que aquesta també la bevia quan vivia a Bar­ce­lona, perquè la de l’aixeta no m’agra­dava: em sem­blava massa dura, però ara ja ha millo­rat molt.

No tinc ins­tal·lat cap apa­rell d’osmosi inversa, pot­ser algun dia ho faré. Si de cas uti­litzo una sim­ple gerra fil­tra­dora, com la Brita.

Com­pos­tos d’una cadena de car­boni amb enllaços de fluor, una de les com­bi­na­ci­ons químiques més sòlides del pla­neta. N’hi ha uns 4.700 i la majo­ria no sabem exac­ta­ment què són, perquè les empre­ses que els pro­du­ei­xen diuen que la fórmula és secreta. L’osmosi inversa en gene­ral ho fa bé per sepa­rar-los, però hem d’acon­se­guir trac­ta­ments que els degra­din i els eli­mi­nin del medi ambi­ent perquè són molt con­ta­mi­nants.

Va ser pura casu­a­li­tat. Soc de Bel­grad, Sèrbia, on vaig fer engi­nye­ria química. Vaig aca­bar la car­rera i vaig venir a fer la tesi doc­to­ral a Bar­ce­lona i, per casu­a­li­tat, va aca­bar sent cen­trada en química ambi­en­tal. Vivint a Sèrbia, el medi ambi­ent no era una cosa gaire impor­tant, com sol pas­sar als països pobres o que van una mica al dar­rere. Allà em vaig endin­sar en les ciències medi­am­bi­en­tals i, com que soc engi­nyera, m’interes­sava més la part d’engi­nye­ria que la de química pura. A Austràlia, on vaig viure cinc anys, va ser on vaig començar a tre­ba­llar en aquests sis­te­mes elec­troquímics. Encara que sigui un camp molt poc finançat amb com­pa­ració a altres ciències, m’encanta. I crec que és la més impor­tant per al nos­tre futur, o com a mínim una de les que més.

Sí, tenim inves­ti­ga­dors molt bons. Quant a la qua­li­tat de la recerca, hi ha molt a enve­jar a la situ­ació de cen­tres com el meu. El pro­blema és que sem­pre estem amb l’aigua al coll. El finançament és tan limi­tat que el talent es perd i la gent més potent se’n va a llocs com els Estats Units, entre altres des­ti­na­ci­ons. Com que en l’àmbit euro­peu no s’ofe­rei­xen sous com­pe­ti­tius, és molt difícil atraure els millors. Un inves­ti­ga­dor bo no vindrà aquí per mal­viure.

Jo ho vaig per­ce­bre també. Publi­ca­ves una plaça i cos­tava que la gent s’hi pre­sentés. Era difícil atraure la gent. Des d’aquí pot­ser veus que no n’hi ha per tant, però des de fora sem­blava més dràstic i la gent no volia venir. En tot cas, crec que real­ment va ser una situ­ació molt per­tor­ba­dora en molts sen­tits. Cata­lu­nya és un dels epi­cen­tres de la recerca a Europa i això no hi va aju­dar.

Amb pre­o­cu­pació, la veri­tat. No tant per la meva feina com per la situ­ació en gene­ral. Jo vinc d’un país que ha pas­sat per una guerra civil. Per motius dife­rents, sí, però en el fons crec que la gent que sou de països feliços no sou del tot cons­ci­ents de la sort que teniu. Quan ets d’un país com Sèrbia saps que no hi ha res con­ce­dit, que tot es pot per­dre molt fàcil­ment i que anar just no vol dir no poder com­prar-te un nou pan­taló, sinó no tenir res per dinar. I diria que aquí, això, encara no ho teniu clar. En tot cas, pel que fa a la inde­pendència, jo en quedo al marge. A Sèrbia vaig estar molt poli­tit­zada molts anys i em vaig cre­mar, així que ara no m’hi vull invo­lu­crar. De fet, ni tinc la ciu­ta­da­nia ni puc votar aquí.