Dos segles després d’haver proclamat la independència, Colòmbia té per primera vegada un president d’esquerres. La presa de possessió de Gustavo Petro, diumenge, porta el país sud-americà al desafiament de construir sobre la pau, després de més de mig segle de guerra contra la guerrilla i governs tutelats pels militars.

Petro va jurar el càrrec davant el sabre de l’alliberador Simón Bolívar i acompanyat per la vicepresidenta, Francia Márquez, una dona afrocolombiana que va superar la pobresa fins a convertir-se en una reconeguda activista pel medi ambient. “Avui comença la Colòmbia del que és possible”, va dir Petro davant desenes de milers de persones aplegades per aclamar-lo al centre històric de Bogotà. El que és possible, a Colòmbia, és “la vida i la pau, una vida justa i segura”, va repetir el nou president.

La cerimònia va estar plena de gestos. Abans d’anomenar els caps militars presents, Petro va presentar amb nom i cognom una escombrariaire, una venedora ambulant i un pagès, convidats en representació del poble colombià. Diumenge va quedar clar que Colòmbia engega una nova època. Petro arriba amb grans expectatives de canvi. Ha agafat la bandera d’una nova esquerra llatinoamericana que introdueix a l’agenda la qüestió ambiental, feminista i ètnica. Això comporta canviar, en el cas de Colòmbia, un model de desenvolupament basat en recursos naturals com el petroli, posar fi a pràctiques masclistes arrelades i donar visibilitat a poble indígenes i africans. El nou president va demanar també al món que reconegui el fracàs de la guerra contra les drogues, que ha deixat “un milió de morts a Colòmbia”, sense resultats. I va anunciar “una reforma tributària, una reforma de la salut i de les pensions, una reforma del contracte laboral, una reforma de l’educació” que formaran “una segona oportunitat” per al país.

Colòmbia és una de les nacions més desiguals del món, amb el 70% de la riquesa en mans del 20% de la població. Les tensions es van mantenir latents durant els anys de guerra civil, on prevalia el discurs de la seguretat i el combat. Però aquestes demandes van aflorar després de la signatura de la pau, el 2016. El 2021, el govern del conservador Iván Duque va viure les protestes socials més grans de la història recent del país. L’ús excessiu de la força va dilapidar la popularitat del president. Havia arribat el moment de l’esquerra, que s’instal·la al Palau Nariño amb el repte d’administrar les demandes d’un país que ja no creu en la guerra com a coartada per frenar els canvis.