La reina Elisabet II va morir ahir, als 96 anys, al castell de Balmoral, a Escòcia, on s’estava de vacances. La monarca va morir només dos dies després de rebre la nova primera ministra britànica, Liz Truss, i d’encarregar-li la formació d’un nou govern.

Tot i la seva avançada edat i que darrerament ja havia hagut d’anul·lar alguns actes per problemes de mobilitat, la seva mort va agafar per sorpresa tothom. La seva família es va traslladar a correcuita al castell de Balmoral davant la “preocupació” dels metges pel seu estat de salut.

Els britànics es van aplegar a la tanca del Palau de Buckingham durant tota la tarda sense saber ben bé què passava, només per sentir-se a prop de la reina. Quan la bandera va baixar a mig pal al palau, la gent es va adonar del que significava: s’havia mort la reina, per a la majoria de la població l’única monarca que havien conegut.

La mort de la reina d’Anglaterra ha omplert de dol el Regne Unit. La primera ministra, que només 24 hores abans havia despatxat amb ella a Balmoral, va ser informada del traspàs dues hores abans que es fes l’anunci oficial, un temps que va aprofitar per preparar el primer discurs oficial sobre el succés, en què va lloar la trajectòria de la monarca.

La cap del govern va assegurar que Elisabet II és “la pedra sobre la qual s’ha construït el Regne Unit modern” i que havia estat una “inspiració personal” per a ella. Tot seguit, Truss va fer una crida als britànics a donar suport al nou rei, Carles III, “per ajudar-lo a afrontar la increïble responsabilitat” que té. La primera ministra va acabar el discurs dient “Déu salvi el rei”.

Elisabet II ha estat la monarca que més temps ha portat la corona i també una de les més influents. Serà recordada per haver modernitzat la monarquia i també per la seva sobrietat –a vegades percebuda massa freda o distant, com va passar després de la mort de la princesa Diana–, però era adorada pels britànics. Va pujar al tron el 1952 i bona part de la població no ha conegut cal altra reina.

Elisabet Alexandra Maria Windsor, coneguda en els cercles íntims com Lilibet, va néixer el 21 d’abril de 1926 a la casa del seu avi matern al barri de Mayfair, a Londres. Era la filla gran dels ducs de York, Albert (que es convertiria en el rei Jordi VI) i Elizabeth Bowes-Lyon (que seria coneguda com la reina mare). Era quatre anys més gran que la seva germana, la princesa Margarida. Va passar la infantesa al Palau de Buckingham. Les dues germanes van ser educades a casa per la seva mare, que va tenir una forta influència sobre elles, i per la institutriu Marion Crawford, Crawfie.

Com tota la seva generació, la seva joventut va estar marcada per la Segona Guerra Mundial. Londres i el Regne Unit van patir els bombardejos nazis durant anys. Buckingham va ser bombardejat a principis del 1940, però el rei Jordi VI va decidir quedar-s’hi. Això sí, va enviar les seves filles al castell de Windsor, on van passar la major part de la guerra. Totes les famílies de Londres enviaven els seus petits a llocs rurals més segurs. El govern va posar en marxa un programa per evacuar 2.600 nens. Els Windsor van decidir que els seus fills es quedessin al país per donar exemple.

El 1940, amb 14 anys, va fer el primer discurs per la ràdio, en un programa infantil de la BBC que es deia Children’s Hour i en què va enviar un missatge d’ànim a tots els infants que, com ella i la seva germana, havien estat separats dels pares durant la guerra. També van ser gravades mentre conreaven el seu hort a Windsor per animar la gent a cultivar els seus aliments davant l’escassedat. Elisabet volia participar en la guerra i al final va convèncer els seus pares perquè a principis de 1945, als 18 anys, la deixessin allistar-se al Servei Auxiliar Territorial, la unitat femenina de suport al Regne Unit. Es va convertir en mecànica de cotxes i va ser batejada com “la princesa mecànica”. Un dels dies més especials per a ella va ser el 8 de maig de 1945, el Dia de la Victòria, quan, amb la seva germana, van obtenir el permís dels pares per anar a celebrar al carrer la victòria i de forma anònima i es van mesclar entre la gent sense ser reconegudes. Dos anys més tard, el 1947, va acompanyar el seu pare en el primer viatge internacional a Nova Zelanda i Austràlia. Aquell any es va casar amb Felip, el príncep de Grècia i Dinamarca, de qui estava profundament enamorada des dels 13 anys, en una cerimònia a l’abadia de Westminster.

Elisabet II va ser una reina inesperada. No estava predestinada a ser reina. Quan va néixer, va ser tercera en la línia de successió. Tenia a davant el seu oncle, el príncep David (que més tard es convertiria en el rei Eduard VIII), l’hereu, que era molt jove i s’esperava que tingués fills que l’avancessin en la línia de successió. Eduard VIII va pujar al tron el gener de 1936 als 42 anys, però va abdicar onze mesos més tard per poder estar amb Wallis Simpson, doblement divorciada, amb qui no li permetien casar-se.

El seu pare el va succeir com a Jordi VI, però va morir el 1952 a causa d’un càncer de pulmó. Elisabet II va ser nomenada reina el 6 de febrer de 1952 i coronada el 2 de juny de 1952 a Westminster en la primera coronació televisada en la història del Regne Unit. Durant la malaltia del seu pare, la jove Elisabet ja n’havia assumit part de les funcions.

Els primers anys no van ser fàcils per la seva falta d’experiència i va fer una gira de 85.000 quilòmetres recorrent gairebé tot l’imperi durant sis mesos. Quan va ser coronada, ja havien nascut els seus fills Carles i Anna. Més endavant, naixerien Andreu i Eduard. Aquell viatge el va fer amb el marit i va deixar els nens a Anglaterra.

Els primers anys van coincidir també amb la retirada franco-britànica de Suez el 1957, davant la condemna de la comunitat internacional. Aquell mateix any la reina va iniciar la modernització de la monarquia per aproximar-se a la gent i va instaurar el missatge de Nadal televisat per primer cop.

La reina va viure el seu pitjor any el 1992, conegut com annus horribilis, quan es van separar els prínceps Carles i Andreu, es va divorciar la princesa Anna i es va cremar part del castell de Windsor.

El moment de més baixa popularitat va ser el 1997, després de la mort de la princesa Diana. La reina, Carles i tota la família es van tancar a Balmoral, a Escòcia, mentre la gent plorava la mort de Lady Di a Londres en una expressió de dol popular sense precedents. Davant d’aquesta aclaparadora resposta popular, la reina va decidir tornar a Londres. Va fer un discurs televisat en honor de Diana, va donar la benvinguda a la gent que feia el dol i va hissar a mig pal la bandera britànica de Buckingham.

La popularitat de la reina i de la Casa Reial van començar a repuntar a principis del segle XXI. El jubileu d’or (50 anys al tron), el 2002, es va veure truncat per la mort de la seva germana i de la seva mare, la reina mare, als 101 anys. El 2005 va permetre el matrimoni de Carles i Camil·la –tots dos divorciats– per guanyar-se el favor de la gent. Els casaments populars del seus nets Guillem i Enric, el 2011 i el 2018, respectivament, van acabar de modernitzar la monarquia. El 9 d’abril de 2021 va perdre el marit, Felip d’Edimburg, després de 73 anys de casats.