Amb la crisi finan­cera del 2008, la indústria i el comerç exte­rior van ser el motor econòmic davant la cai­guda del con­sum intern. Amb la pandèmia, que va com­por­tar el tan­ca­ment de fron­te­res i la inter­rupció de les cade­nes de sub­mi­nis­tra­ment, es va tor­nar a com­pro­var la importància de comp­tar amb una indústria forta, inno­va­dora i com­pe­ti­tiva, capaç d’adap­tar-se i pro­duir allò que fes falta, fins i tot res­pi­ra­dors. Es va començar a par­lar que Europa hau­ria de tenir sobi­ra­nia indus­trial.

Les admi­nis­tra­ci­ons van veure que la indústria és essen­cial, que genera llocs de tre­ball de qua­li­tat i que és garant d’esta­bi­li­tat, tan necessària en temps com­pli­cats. La indústria juga un paper pri­mor­dial per asso­lir una eco­no­mia sòlida i diver­si­fi­cada. I ens tro­bem que no sem­pre s’ha reco­ne­gut com a tal. Aquesta rea­li­tat s’ha de tenir pre­sent més enllà de moments pas­sat­gers. La comu­ni­tat indus­trial que forma AMEC tre­ba­lla inten­sa­ment per col·locar la indústria, garant de progrés, al lloc que neces­si­tem i que es mereix. En aquest sen­tit, valo­rem els pas­sos que s’estan fent cap a una nova política indus­trial de con­sens que cal impul­sar de manera sos­tin­guda, més enllà de qui governi. Així, mal­grat les tur­bulències econòmiques, polítiques i soci­als, Cata­lu­nya ha acon­se­guit apro­var recent­ment el Pacte Naci­o­nal per a la Indústria 2022-2025, que té com a objec­tiu que l’acti­vi­tat pro­duc­tiva indus­trial arribi al 25% del PIB. Es tracta d’un pacte que suma 3.300 mili­ons d’euros per implan­tar 150 mesu­res, algu­nes tan interes­sants i necessàries com el pro­grama de reno­vació de maquinària i equi­pa­ment avançat, que per­metrà l’ade­quació dels equips indus­tri­als per a una indústria més inno­va­dora, com­pe­ti­tiva, efi­ci­ent i sos­te­ni­ble.

Des de la comu­ni­tat indus­trial, valo­rem que es fixin objec­tius clars. I, sobre­tot, que aquest sigui un pacte de con­sens. Per aquest mateix motiu, ha cos­tat arri­bar-hi. Es fa com­pli­cat fer con­ver­gir totes les sen­si­bi­li­tats en uns objec­tius comuns, però s’ha acon­se­guit. Hem dis­se­nyat, de manera col·labo­ra­tiva i amb tots els agents, aquest pacte. Ara cal que aquest espe­rit i aquest con­sens con­tinuï, i que hi hagi un ferm com­promís en l’exe­cució pres­su­postària i de totes les acci­ons que inclou, man­te­nint també la col·labo­ració publico-pri­vada. El con­sens què s’ha acon­se­guit de tots els agents soci­als i de les for­ces polítiques per­met que el Pacte Naci­o­nal per a la Indústria vagi més enllà de qui governi.

També cal des­ta­car que aquest pacte té una dimensió més trans­ver­sal i un abast més ampli que l’ante­rior, ja que inclou els aspec­tes soci­als i la sos­te­ni­bi­li­tat en l’àmbit indus­trial. Amb­dues coses són com­ple­ta­ment inhe­rents a la indústria. Des d’AMEC per­se­guim la trans­for­mació i el crei­xe­ment no de qual­se­vol indústria, sinó d’aque­lla que con­tri­bu­eix i que és posi­tiva per a les per­so­nes i per a tot el nos­tre entorn, tal com indica el propòsit d’AMEC i el movi­ment que impulsa, el Posi­tive Industry.

Ara bé, per donar un impuls deci­dit a aquesta indústria cal tenir en compte que se l’ha de dotar de tot allò que per­met el seu desen­vo­lu­pa­ment. Ens tro­bem al davant d’aspec­tes tan bàsics com ara que les empre­ses indus­tri­als no tro­ben el per­so­nal que cal per a la seva acti­vi­tat, tot i que els joves sur­ten de les bran­ques de l’FP rela­ci­o­na­des amb la indústria amb una bona feina i un millor sou, a diferència dels com­panys que han triat altres opci­ons. Ens tro­bem que en altres espais indus­tri­als com el País Basc tre­ba­llar a la indústria com­porta un pres­tigi, men­tre que a Cata­lu­nya topem més aviat amb el des­in­terès, i la falta de talent impe­deix, tant a les nos­tres empre­ses com als nos­tres joves, créixer i gua­nyar empenta. L’empenta a la indústria ha de ser un esforç con­junt, ja que sense cap mena de dubte com­por­tarà bene­fi­cis i progrés per a tots.