Sí, són temes –o conceptes, com preferiu– completament vinculats, de manera que avui l’un sense l’altre no tindrien sentit. El que no queda clar és que això continuï sent així.

Fa anys que es diu que la classe mitjana està en crisi, la qual cosa és certa. La raó és simple: la classe mitjana ha deixat de ser necessària perquè la classe mitjana que coneixem va ser inventada després de la Segona Guerra Mundial per multiplicar la generació de PIB i per comprar la pau social.

Fins a la Segona Guerra Mundial, la desigualtat en la distribució de la renda i de la riquesa era enorme: als EUA, el 1928, l’1% de la població controlava el 25% de la riquesa i el després anomenat ascensor social no existia. L’Estat, fins i tot després de les mesures preses entre el 1909 i el 1911 pel govern Asquith al Regne Unit (introducció de les pensions de jubilació i increment d’impostos als més rics), mantenia una posició de no intervenció en els plans socials i econòmics, per la qual cosa la situació social de qui només disposava de la seva feina era molt precària.

Aquesta posició d’inhibició de l’Estat va començar a canviar el 1933, quan l’administració Roosevelt va crear la Seguretat Social i va introduir les pensions de jubilació a fi de guanyar-se el vistiplau dels sindicats al paquet de reformes previst al New Deal, però no va ser fins als acords de Saltsjöbaden del 1938, quan es pot fixar el moment en què comença a néixer la classe mitjana.

Els acords de Saltsjöbaden entre la burgesia i la classe obrera es van firmar amb l’Estat suec com a garant. La burgesia va acceptar elevar el salari dels treballadors i aquests van renunciar a fer vagues massives i permanents. Tots dos van acceptar elevats i progressius tipus impositius per obtenir una defraudació que l’Estat redistribuiria mitjançant la despesa social. Els acords van ser la base del model social suec vigent fins a la dècada del 1980.

El reconeixement que era necessària una metodologia de la protecció social va arribar el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan Ernest Bevin, ministre de Treball al gabinet de Winston Churchill, encarrega a William Beveridge un informe sobre la protecció social llavors operativa juntament amb un catàleg de recomanacions. El 1942 es fa públic el Report of the inter-departamental comettee on social insurance and allied services, conegut com l’Informe Beveridge. L’informe detalla els punts imprescindibles que un programa de protecció social ha de complir: cobertura sanitària, subsidis per a la infància, foment de l’ocupació per part de l’Estat i prestacions per desocupació. El 5 de juliol del 1948 va néixer oficialment al Regne Unit –amb l’aprovació d’un paquet de lleis– el model de protecció social que ràpidament es va anar estenent per diversos països europeus.

Per què va acceptar el capitalisme tots aquests canvis que introduïen mesures fiscals redistributives? Per què va assumir el capital la posada en marxa del model de protecció social pagat amb impostos creixents? Doncs per calmar una classe obrera molt permeable a una puixant ideologia socialista des de la Revolució Russa del 1917. El missatge era clar: a canvi d’aquestes fites socials, inimaginables una generació enrere, la població s’havia de portar bé, i la pau social consegüent propiciaria que el creixement econòmic quedés garantit, la qual cosa influiria positivament en els beneficis de les empreses i en la ciutadania. A partir d’aquest moment es pot dir que neix la classe mitjana que hem conegut, emmarcada en un creixement econòmic com mai abans s’havia produït en la història.

William Beveridge, però, va elaborar un segon informe el 1944 del qual gairebé mai se sol parlar: Full employment in free society, en què deia que un sistema complet de Seguretat Social tan sols és possible –sostenible, finançable–, en una situació de plena ocupació del factor treball. De fet, el model de protecció social posat en marxa a finals dels anys quaranta requeria plena ocupació, que els salaris fossin creixents i que estiguessin indexats a la inflació i que l’esperança de vida després de la jubilació no excedís els deu anys.

Avui, però, i des de fa anys, la demanda d’hores de feina és decreixent, i la pau social, o no fa falta comprar-la a causa de la desocupació i la subocupació que hi ha, o és molt més barata. A Espanya, el 14% de la població que consta com a ocupada percep una renda situada per sota del llindar de la pobresa perquè no es troba ocupada la totalitat de la jornada legal, hores de feina imprescindibles per accedir al salari mínim. De fet, la classe mitjana s’està reduint des dels anys vuitanta, quan es generalitza la deslocalització dels processos productius cap a les economies subdesenvolupades i comença la implementació de la robòtica industrial i l’automatització dels processos que es mantenen als països desenvolupats: avui, als EUA, el salari mitjà mesurat en dòlars constants és equivalent al dels anys setanta.

És possible o necessari revertir aquest camí d’aprimament i reducció de la classe mitjana? Amb voluntat política, potser es podria; de fet, la reducció en la immensa desigualtat en la distribució de la renda va ser conseqüència de la voluntat per fer-ho: aquell 1% de la població dels EUA que controlava el 25% de la riquesa el 1928 va passar a controlar el 7,5% el 1973 gràcies a la política fiscal, però avui no procedeix.

La història mostra que estructures socials que al seu moment van ser necessàries arriba un moment que deixen de ser-ho i desapareixen: la noblesa absentista, la classe clerical, la servitud de la gleva, el proletariat... Van desenvolupar un paper essencial durant un temps, fins que l’evolució les va convertir en innecessàries. Amb la classe mitjana ja fa anys que ha començat a passar el mateix.

El protagonisme ja el té el capital (la tecnologia és capital), i per obtenir l’última tecnologia es necessita la quantitat de capital que sigui necessari, la qual cosa s’obté amb la seva concentració, una cosa només a l’abast de les corporacions. Arribats a aquest punt, la classe mitjana (i l’estat com a garant d’alguna cosa) ja no té raó de ser, ja no és necessària: avui, l’1% més ric de la població dels EUA controla el 34% de la riquesa, i a gairebé ningú li importa un rave.

Els temes de què es parla, els temes que es comenten i sobre els quals es fan estudis, van i venen. Les pensions han tornat a estar sobre la taula, però per un altre motiu diferent al de procurar reduir la desigualtat. L’actual sistema de pensions (que una persona percebi una pensió en funció del que ha cotitzat) no és sostenible, perquè els ingressos ja són -i ho continuaran sent- insuficients, i si els pressupostos aporten fons a la Seguretat Social s’hauran de disminuir altres partides de despesa o s’haurà d’augmentar la pressió fiscal. (És clar, hi ha una altra opció: perseguir el frau i l’elusió fiscal a escala nacional i internacional –a Espanya entre 60.000 i 90.000 milions d’euros anuals–, però això sembla que no toca).

El sistema de pensions, dèiem, no és sostenible perquè: 1) la demanda de feina és decreixent a causa de la major productivitat que 2) no redunda en salaris en augment a causa que el capital, el vertader protagonista, concentrarà el resultat d’aquesta major productivitat en 3) un entorn de creixent oligopolització productiva. No és, com es diu, a causa de la baixa demografia, sinó que falten ingressos al sistema de pensions que uns joves cada cop més precaritzats no podran aportar. Hi haurà un fet que corregirà, en una petita part, aquest desequilibri financer: el descens en l’esperança de vida que es produirà de seguida que comencin a produir-se retallades en el sistema de sanitat pública universal.

El model de solidaritat intergeneracional s’esgota, i el sistema queda trencat perquè les cotitzacions d’aquests joves adopten una tendència decreixent, alhora que el seu propi futur és molt incert per la seva poca capacitat d’estalvi. Quedeu-vos amb aquesta xifra: avui, a Espanya, la pensió del jubilat mitjà que s’incorpora al sistema de pensions és un 20% superior al salari mitjà d’un jove que està entrant al mercat laboral. Ara bé, si per fer sostenible el sistema de pensions s’entén ajustar els ingressos de què es disposi per pagar alguna quantitat a la qual es continuï anomenant pensió, d’acord.

El model de protecció social era una característica de la classe mitjana i anava acompanyat d’una capacitat de consum i d’estalvi suficient per garantir un poder adquisitiu correcte i el pagament d’uns impostos que retornaven a través de la redistribució. Si la classe mitjana ja no és necessària, el model de protecció social ja no és sostenible i el poder adquisitiu cau perquè els salaris reals s’estanquen o descendeixen és que ja estem en un altre model econòmic…