El del salari mínim interprofessional (SMI) és un tema recurrent, però que últimament està d’actualitat per la quantitat a què cal augmentar-lo i per la conveniència, o no, de dur a terme aquest augment. El primer debat el vincula al manteniment del poder adquisitiu de les persones afectades per l’SMI; el segon, a les despeses de les empreses i a l’impacte que l’SMI té en la demanda de feina.

A Espanya, l’SMI va néixer l’abril del 1970, i la seva filosofia estava orientada des del principi a compensar, almenys en part, els increments de preus que es produïen –molt elevats llavors–, un problema que tot i que posteriorment es va reduir mai ha desaparegut.

Al gràfic adjunt es pot observar –des del gener del 1999 fins a l’últim import que per a l’SMI ha estat proposat (el seu nivell el fixa el govern després d’una negociació amb els anomenats agents socials)– l’evolució que ha tingut l’SMI expressat en euros mensuals a raó de dotze pagues l’any. Però la filosofia amb què va néixer l’SMI a la pràctica s’ha complert amb tan escassa aproximació que es pot dir que ha fracassat en l’objectiu de conservar el poder adquisitiu de les persones que perceben aquesta remuneració. Al gràfic, la línia blava recull la marxa de l’SMI en euros corrents de cada any, mentre que la vermella mostra la marxa de l’SMI en euros constants del 1999.

L’SMI expressat en euros corrents mostra un recorregut permanentment a l’alça, en uns moments més que en d’altres: bastant estancat entre el juliol del 2010 i el gener del 2016 i clarament a l’alça des d’aquest últim any; però això no succeeix considerant l’evolució de l’SMI en euros constants. Des de l’inici d’aquesta sèrie i fins al gener del 2004, decreix. Augmenta fins al gener del 2009 i després cau i remunta a partir del gener del 2016 fins al gener del 2020 i després cau en espera d’aquesta última pujada anunciada.

El resum de les dues evolucions seria que mentre que des del 1999 l’SMI en euros corrents ha crescut el 164%, en aquests vint-i-quatre anys i en euros constants només ho farà si per al 2023 l’SMI s’incrementa, en la millor de les seves opcions, el 39%. La diferència entre tots dos és abismal.

Tanmateix, tal com jo ho veig, la conceptualització de l’SMI falla des de la base. Penso que és correcta la fixació d’una quantitat mínima per remunerar el factor treball, però també penso que no ho és que la quantitat d’aquesta remuneració mínima sigui idèntica en tots els punts de l’Estat, ni que tampoc sigui igual per als treballadors de totes les empreses.

El poder adquisitiu no és idèntic a tot arreu d’Espanya, és a dir, ni un mateix bé té el mateix preu en totes les localitats espanyoles ni amb una quantitat determinada d’euros es pot adquirir la mateixa quantitat de béns o serveis a totes les localitats d’Espanya. És el que es coneix com a paritat de poder adquisitiu (PPA). Penso que l’SMI s’hauria d’adaptar al PPA de cada lloc, i com que és complex vincular-lo a cada localitat, almenys s’hauria de lligar, en un principi, al PPA de cada regió.

Al quadre adjunt es mostra el PPA de cadascuna de les regions espanyoles prenent com a índex 100 el d’Espanya (columna A) i l’SMI en euros mensuals (dotze pagues) ajustat al PPA de cada regió prenent com a referència per a Espanya la proposta màxima que s’ha fet en el moment d’escriure aquest text: 1.283 euros (columna B).

D’altra banda, no totes les empreses es troben en les mateixes condicions per pagar una mateixa quantitat. De fet, la comptabilitat de cada companyia hauria de ser l’eina que determinés aquesta quantitat.

Hi ha empreses i entitats que estan en disposició de pagar un SMI molt superior a aquests 1.283 euros de què s’està parlant en l’àmbit de l’Estat espanyol en dotze pagues adaptant-los al nivell del PPA de cada regió, perquè la seva productivitat i la seva situació financera així ho indiquen, mentre que d’altres purament i simplement no ho poden fer. Tècnicament seria factible, però una altra cosa seria el nivell d’acceptació que la mesura tindria (i sempre sense oblidar el frau fiscal present a Espanya).

L’SMI és necessari, però amaga una limitació que està motivada pel seu propi règim de funcionament: la seva percepció està vinculada al fet que la persona treballi la totalitat de la jornada legal, per la qual cosa una contractació a temps parcial per un nombre inferior d’hores implica la no percepció de l’SMI. Per aquesta raó, a Espanya el 14,6% de les persones ocupades són pobres, ja que la seva renda se situa per sota del llindar de la pobresa. Per meditar.