Salari mínim interprofessional

El del salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal (SMI) és un tema recur­rent, però que últi­ma­ment està d’actu­a­li­tat per la quan­ti­tat a què cal aug­men­tar-lo i per la con­veniència, o no, de dur a terme aquest aug­ment. El pri­mer debat el vin­cula al man­te­ni­ment del poder adqui­si­tiu de les per­so­nes afec­ta­des per l’SMI; el segon, a les des­pe­ses de les empre­ses i a l’impacte que l’SMI té en la demanda de feina.

A Espa­nya, l’SMI va néixer l’abril del 1970, i la seva filo­so­fia estava ori­en­tada des del prin­cipi a com­pen­sar, almenys en part, els incre­ments de preus que es produïen –molt ele­vats lla­vors–, un pro­blema que tot i que poste­ri­or­ment es va reduir mai ha des­a­pa­re­gut.

Al gràfic adjunt es pot obser­var –des del gener del 1999 fins a l’últim import que per a l’SMI ha estat pro­po­sat (el seu nivell el fixa el govern després d’una nego­ci­ació amb els ano­me­nats agents soci­als)– l’evo­lució que ha tin­gut l’SMI expres­sat en euros men­su­als a raó de dotze pagues l’any. Però la filo­so­fia amb què va néixer l’SMI a la pràctica s’ha com­plert amb tan escassa apro­xi­mació que es pot dir que ha fra­cas­sat en l’objec­tiu de con­ser­var el poder adqui­si­tiu de les per­so­nes que per­ce­ben aquesta remu­ne­ració. Al gràfic, la línia blava recull la marxa de l’SMI en euros cor­rents de cada any, men­tre que la ver­me­lla mos­tra la marxa de l’SMI en euros cons­tants del 1999.

L’SMI expres­sat en euros cor­rents mos­tra un recor­re­gut per­ma­nent­ment a l’alça, en uns moments més que en d’altres: bas­tant estan­cat entre el juliol del 2010 i el gener del 2016 i clara­ment a l’alça des d’aquest últim any; però això no suc­ce­eix con­si­de­rant l’evo­lució de l’SMI en euros cons­tants. Des de l’inici d’aquesta sèrie i fins al gener del 2004, decreix. Aug­menta fins al gener del 2009 i després cau i remunta a par­tir del gener del 2016 fins al gener del 2020 i després cau en espera d’aquesta última pujada anun­ci­ada.

El resum de les dues evo­lu­ci­ons seria que men­tre que des del 1999 l’SMI en euros cor­rents ha cres­cut el 164%, en aquests vint-i-qua­tre anys i en euros cons­tants només ho farà si per al 2023 l’SMI s’incre­menta, en la millor de les seves opci­ons, el 39%. La diferència entre tots dos és abis­mal.

Tan­ma­teix, tal com jo ho veig, la con­cep­tu­a­lit­zació de l’SMI falla des de la base. Penso que és cor­recta la fixació d’una quan­ti­tat mínima per remu­ne­rar el fac­tor tre­ball, però també penso que no ho és que la quan­ti­tat d’aquesta remu­ne­ració mínima sigui idèntica en tots els punts de l’Estat, ni que tam­poc sigui igual per als tre­ba­lla­dors de totes les empre­ses.

El poder adqui­si­tiu no és idèntic a tot arreu d’Espa­nya, és a dir, ni un mateix bé té el mateix preu en totes les loca­li­tats espa­nyo­les ni amb una quan­ti­tat deter­mi­nada d’euros es pot adqui­rir la mateixa quan­ti­tat de béns o ser­veis a totes les loca­li­tats d’Espa­nya. És el que es coneix com a pari­tat de poder adqui­si­tiu (PPA). Penso que l’SMI s’hau­ria d’adap­tar al PPA de cada lloc, i com que és com­plex vin­cu­lar-lo a cada loca­li­tat, almenys s’hau­ria de lli­gar, en un prin­cipi, al PPA de cada regió.

Al qua­dre adjunt es mos­tra el PPA de cadas­cuna de les regi­ons espa­nyo­les pre­nent com a índex 100 el d’Espa­nya (columna A) i l’SMI en euros men­su­als (dotze pagues) ajus­tat al PPA de cada regió pre­nent com a referència per a Espa­nya la pro­posta màxima que s’ha fet en el moment d’escriure aquest text: 1.283 euros (columna B).

D’altra banda, no totes les empre­ses es tro­ben en les matei­xes con­di­ci­ons per pagar una mateixa quan­ti­tat. De fet, la comp­ta­bi­li­tat de cada com­pa­nyia hau­ria de ser l’eina que deter­minés aquesta quan­ti­tat.

Hi ha empre­ses i enti­tats que estan en dis­po­sició de pagar un SMI molt supe­rior a aquests 1.283 euros de què s’està par­lant en l’àmbit de l’Estat espa­nyol en dotze pagues adap­tant-los al nivell del PPA de cada regió, perquè la seva pro­duc­ti­vi­tat i la seva situ­ació finan­cera així ho indi­quen, men­tre que d’altres pura­ment i sim­ple­ment no ho poden fer. Tècni­ca­ment seria fac­ti­ble, però una altra cosa seria el nivell d’accep­tació que la mesura tin­dria (i sem­pre sense obli­dar el frau fis­cal pre­sent a Espa­nya).

L’SMI és neces­sari, però amaga una limi­tació que està moti­vada pel seu propi règim de fun­ci­o­na­ment: la seva per­cepció està vin­cu­lada al fet que la per­sona tre­ba­lli la tota­li­tat de la jor­nada legal, per la qual cosa una con­trac­tació a temps par­cial per un nom­bre infe­rior d’hores implica la no per­cepció de l’SMI. Per aquesta raó, a Espa­nya el 14,6% de les per­so­nes ocu­pa­des són pobres, ja que la seva renda se situa per sota del llin­dar de la pobresa. Per medi­tar.