La reintroducció d’espècies de fauna salvatge a Catalunya va començar ja en ple franquisme, quan l’històric Instituto para la Conservación de la Naturaleza (Icona) va alliberar divuit cabirols a la Reserva Nacional de Caça de l’Alt Pallars-Aran el 1970 i el 1971. El cabirol és un cas a banda, perquè és espècie cinegètica i perquè la seva població ha crescut tant que s’ha convertit en un problema en alguns llocs.

La primera reintroducció d’espècies no cinegètiques es produeix amb la Generalitat restaurada i quan la institució ni tan sols té encara un Departament de Medi Ambient. És l’any 1989 que es reintrodueix el xoriguer petit a la plana de Lleida i a l’Empordà a partir d’exemplars en captivitat. De fet, allò era més una resposta d’urgència per garantir la supervivència d’una espècie que tot just havia desaparegut el 1985. Actualment n’hi ha més de 100 parelles, que s’han estès principalment per les dues zones de reintroducció, si bé a l’Empordà es continuen fent alliberaments puntuals per reforçar-ne la presència –no s’ha fet al Bages ni al Barcelonès, on, abans de l’extinció, es tenia constància de parelles que hi niaven–. A finals dels vuitanta començava la reintroducció als secans de la plana lleidatana, a cavall de les comarques del Segrià, la Noguera, l’Urgell i les Garrigues. Al nord-est del país, es reintroduïa primer a la serra de l’Albera i el 2002 es va fer el mateix al cap de Creus. De manera natural, exemplars d’aquests nuclis s’expandeixen cap al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on ja se’n confirma la presència el 2006. També n’hi ha una colònia promoguda pel municipi de Castelló d’Empúries, l’única urbana. La segona reintroducció es fa precisament als aiguamolls empordanesos l’any 1990. Es tracta de la polla blava. Se n’alliberen 40 exemplars provinents del Parque Nacional de Doñana i la població creix de seguida i s’escampa per altres aiguamolls. Però a partir del 2006 la colònia cau en picat, gairebé fins a extingir-se cap al 2013. La raó és que els exemplars d’aquest ocell lacustre són depredats per porcs senglars, però també per visons americans, una espècie invasora que creix. Per contra, la polla blava aconsegueix colonitzar el delta de l’Ebre, on avui constitueix una colònia nombrosa. Als aiguamolls de l’Empordà, es fa un nou alliberament de deu exemplars provinents del delta ebrenc, però l’espècie encara no s’ha recuperat, perquè les taxes de predació continuen sent altes, segons la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural.

La reintroducció més sorollosa va ser la de l’os al Pirineu el 1996. Extint des de mitjan segle XIX, se n’alliberen onze exemplars provinents d’Eslovènia els anys 96, 97, 2006 i 2016. Avui hi ha una setantena d’ossos a tota la serralada, una quarantena dels quals freqüenten la part catalana. Com l’os, el voltor negre havia desaparegut a la segona meitat del segle XIX. És al Prepirineu que es comença a reintroduir el 2007 a partir d’exemplars criats o recuperats a la península. Se n’alliberen al voltant de 80 exemplars a la serra de Boumort i a la muntanya d’Alinyà, en diversos anys. Avui hi habita una població d’uns 70 exemplars, una quarantena dels quals formen parella de cria.

La darrera operació és la del grèvol a la Val d’Aran. Extingit a la primera meitat del segle XX, el 2011 s’hi allibera la primera parella en una prova pilot i el 2018 es fa un nou alliberament de parelles en una iniciativa del Conselh Generau d’Aran per recuperar i millorar les poblacions d’ocells gal·liformes de muntanya (gall fer, perdiu blanca i perdiu xerra). També s’han fet reintroduccions locals d’espècies que no s’havien extingit arreu del país, però sí en determinades zones. És el cas de la llúdriga, la cigonya i l’esparver cendrós a l’Empordà; la tortuga mediterrània al Delta, al Garraf i al Montsant; la tortuga d’estany a l’estany d’Ivars i altres llocs; el falcó pelegrí a Barcelona ciutat per a la predació de coloms; el tritó del Montseny en aquesta muntanya; el samaruc i el fartet en basses litorals i de les Terres de l’Ebre, i les òlibes en diversos llocs del país.

Marc Vilahur, director general de Polítiques Ambientals, explica que la reintroducció és una política d’“emergència, una última opció”, i que avui s’adopta amb “molta cautela”. No dubta a concloure que cada cop se’n fan menys. La prioritat és recuperar hàbitats naturals i només després es planteja la possibilitat de recuperar-hi espècies. Posa l’exemple de l’esturió al riu Ebre: “No es pot fer fins que no hi ha corredor fluvial, que no teníem fins a habilitar passos de peixos a l’assut de Xerta.” Reintroduir-ne ha estat “positiu dins d’un context biològic, de més biodiversitat”, però hi afegeix tot seguit que no ho ha estat tant des del punt de vista social. Vilahur no cita cap cas concret, però només cal pensar en l’os, els danys del qual en ramaderies eren previsibles, però també en el cabirol, que s’ha estès molt i avui és un problema agrícola en determinades zones.