L’any 1995 es va ini­ciar la rein­tro­ducció de la cabra sal­vatge al massís de Mont­ser­rat. Amb exem­plars pro­vi­nents dels Ports de Tor­tosa, es trac­tava d’esta­blir un nou nucli de població que servís de reser­vori genètic en cas de neces­si­tat i que con­tribuís a dis­mi­nuir la com­bus­ti­bi­li­tat dels bos­cos de la serra i a l’equi­li­bri ecològic. Es trac­tava de tres mas­cles i una feme­lla que s’hi van adap­tar per­fec­ta­ment i l’alli­be­ra­ment d’exem­plars es va repe­tir en anys poste­ri­ors –el 1999 se n’havien alli­be­rat 26–. El 2004 s’auto­rit­za­ven les pri­me­res cace­res per con­ser­var una població equi­li­brada i esta­ble. Avui n’hi ha uns 350 exem­plars.

El cabi­rol és un dels casos més espec­ta­cu­lars de recu­pe­ració de fauna sal­vatge a Cata­lu­nya. Va ser els anys 1971 i 1972 que l’Icona va dei­xar anar els pri­mers divuit exem­plars a l’Alt Pallars-Aran. La pro­gressió ini­cial va ser molt lenta, però a mit­jan anys vui­tanta van començar a entrar de manera natu­ral exem­plars cap a la Val d’Aran, també per l’expansió de la població de la part fran­cesa. Des d’aquell moment, es pro­du­eix un aug­ment molt impor­tant i una extensió de l’espècie cap al Pallars Sobirà, la Cer­da­nya i el Ripollès. Poste­ri­or­ment, i després de rein­tro­duc­ci­ons esporàdiques, a par­tir del 1993 i fins al 2008 la Gene­ra­li­tat i la Fede­ració de Caça de Cata­lu­nya abor­den pro­jec­tes con­junts o per sepa­rat per retor­nar l’espècie a dife­rents indrets del lito­ral català. És el cas, i en dife­rents anys, del Mont­ne­gre-Cor­re­dor, la serra de Pra­des, la zona volcànica de la Gar­rotxa, el cap de Creus, el Moianès, el Mont­mell, el Mont­seny i els Ports de Tor­tosa. En total, se’n van rein­tro­duir 542 exem­plars i a par­tir de la tem­po­rada 2001/02 es van començar a donar per­mi­sos de caça.

Ha estat un crei­xe­ment expo­nen­cial que el govern reco­neix que en algu­nes zones ha gene­rat “sobre­po­blació”. Com en el cas de l’expansió con­ti­nu­ada del porc sen­glar, el cabi­rol ha gene­rat en deter­mi­nats indrets pro­ble­mes a l’agri­cul­tura però també a la rama­de­ria per la “sobre­pas­tura”. Marc Vila­hur parla de la coin­cidència en les dar­re­res dues o tres dècades de la pèrdua de pas­tura exten­siva i el crei­xe­ment d’espècies cinegètiques. Vila­hur explica que qual­se­vol incor­po­ració d’una espècie a la xarxa tròfica força una rea­dap­tació de la xarxa que també pot tenir impac­tes nega­tius: “Hi ha impac­tes que han pogut supo­sar situ­ació de greuge en sec­tors econòmics”. No és només un pro­blema de fauna. Per exem­ple, la intro­ducció al segle XIX a Europa per usos orna­men­tals d’espècies vege­tals exòtiques com la cor­tadèria o plo­mall “ha cau­sat estralls” en jon­que­res i canyis­sars. O l’ailant, un arbre xinès arri­bat a Europa al segle XVIII i que ha fet dis­mi­nuir la bio­di­ver­si­tat d’espais com la serra de Coll­se­rola.. Per això, Vila­hur deixa clar que, per exem­ple, el govern no té cap pla de rein­tro­ducció del linx ibèric a la plana de Lleida, on hi ha qui el reclama com a solució a la plaga de conills. Fa pocs anys va aparèixer un linx al Gar­raf, “mar­cat”, és a dir, que s’havia des­plaçat d’algun lloc de la península. És una espècie pro­te­gida i, per tant, l’obli­gació de l’admi­nis­tració és ges­ti­o­nar-ne la presència, però Vila­hur asse­nyala: “Que hi sigui és subs­tan­ci­al­ment dife­rent que el fet que s’hagi rein­troduït.”