El teòleg alemany

Benet XVI, el 265è papa de la història de l’Església catòlica, serà recor­dat sem­pre pel seu dar­rer gest: la dimissió. Un acte insòlit que va mar­car un abans i un després en la ins­ti­tució més antiga del món, un pas revo­lu­ci­o­nari que Joseph Rat­zin­ger va donar quan la imatge de l’Església i el Vaticà estava tocada i enfon­sada, quan ell, exhaust, havia acon­se­guit ini­ciar una neteja interna que havia fet obrir la caixa dels trons. El seu gest posa­ria en safata l’ober­tura de l’Església de Fran­cesc.

L’ale­many Joseph Rat­zin­ger va ser esco­llit papa el 19 d’abril del 2005. Lluny de la per­so­na­li­tat extra­ver­tida dels papes que el van pre­ce­dir i suc­ceir, Joan Pau II i Fran­cesc, res­pec­ti­va­ment, Benet XVI era un teòleg ale­many taci­turn i apli­cat (un dels teòlegs clau del Con­cili Vaticà II) a qui més que estar amb la gent i ser un líder de mas­ses el que li agra­dava era escriure i pen­sar. Però ell, que quan va ser pre­fecte de Con­gre­gació per a la Doc­trina de la Fe va assa­ben­tar-se dels casos de pederàstia i cor­rupció i no va dir-ne res (fins i tot el diari ale­many Die Zeit l’ha acu­sat d’enco­brir un cas d’abu­sos quan era arque­bisbe de Múnic), va ser qui, para­do­xal­ment, va veure que l’Església havia d’ento­mar el mea culpa si volia sobre­viure. I va des­ta­par l’escàndol dels abu­sos sexu­als a menors i va dema­nar perdó.

Des­co­brir els casos de pederàstia come­sos per sacer­dots i reli­gi­o­sos al llarg de 50 anys arreu del món, espe­ci­al­ment als Estats Units, Austràlia, Ale­ma­nya, Holanda i Irlanda, va com­mo­ci­o­nar el món. També va desem­mas­ca­rar el fun­da­dor de la ultra­con­ser­va­dora con­gre­gació dels Legi­o­na­ris de Crist, Mar­cial Maciel, un autèntic cri­mi­nal amb dese­nes de vícti­mes. El declivi d’aquesta con­gre­gació i la mala premsa en d’altres de simi­lars, com ara l’Opus Dei, que havien acon­se­guit la màxima cota de poder sota la pro­tecció de Joan Pau II, carac­te­rit­zen el man­dat de Benet XVI, un papa que va voler recon­ci­liar-se amb les con­gre­ga­ci­ons històriques, menys valo­ra­des amb l’ante­rior papat.

No només va ser el papa que va des­ta­par la pederàstia. Cons­ci­ent que din­tre del Vaticà es coïen mol­tes coses i que el poder de la cúria era il·limi­tat, va començar a fer neteja. Al con­trari que el seu pre­de­ces­sor, Joan Pau II, que sem­pre viat­java i no s’interes­sava massa pel que pas­sava a Roma, Benet XVI viat­java poc i obser­vava molt. Va donar el màxim poder al seu secre­tari d’Estat, Tar­ci­sio Ber­tone, que va començar a moure car­de­nals de lloc. Pocs mesos després que Ber­tone des­tituís el secre­tari gene­ral del gover­na­to­rato de la Ciu­tat del Vaticà, Carlo Maria Viganò, i l’enviés de nunci als Estats Units, va escla­tar el Vati­le­aks. El com­plot con­tra el papa va anar in cres­cendo fins que, insos­te­ni­ble, va sor­gir el cas de les fil­tra­ci­ons de les car­tes per­so­nals del sant pare, es va dete­nir el seu major­dom i el cas es va tan­car com es va poder. Mesos després, arran d’un informe intern sobre la cor­rupció al Vaticà encar­re­gat pel mateix Benet XVI, el papa dimi­ti­ria.

Més enllà de des­ta­par la cor­rupció, Benet XVI també va ser el papa que va inten­tar reu­ni­fi­car tots els catòlics. El 2009, en una decisió molt polèmica que molts no li han per­do­nat, va aixe­car l’exco­munió a qua­tre bis­bes lefebv­ris­tes, entre ells l’anti­se­mita Ric­hard Willi­am­son. En el mateix pla de reu­ni­fi­cació, Benet XVI va obrir les por­tes als angli­cans que vol­gues­sin pas­sar-se a l’Església catòlica (una invi­tació als cler­gues i fidels des­con­tents amb l’orde­nació de dones i gais).