Benet XVI, el 265è papa de la història de l’Església catòlica, serà recordat sempre pel seu darrer gest: la dimissió. Un acte insòlit que va marcar un abans i un després en la institució més antiga del món, un pas revolucionari que Joseph Ratzinger va donar quan la imatge de l’Església i el Vaticà estava tocada i enfonsada, quan ell, exhaust, havia aconseguit iniciar una neteja interna que havia fet obrir la caixa dels trons. El seu gest posaria en safata l’obertura de l’Església de Francesc.

L’alemany Joseph Ratzinger va ser escollit papa el 19 d’abril del 2005. Lluny de la personalitat extravertida dels papes que el van precedir i succeir, Joan Pau II i Francesc, respectivament, Benet XVI era un teòleg alemany taciturn i aplicat (un dels teòlegs clau del Concili Vaticà II) a qui més que estar amb la gent i ser un líder de masses el que li agradava era escriure i pensar. Però ell, que quan va ser prefecte de Congregació per a la Doctrina de la Fe va assabentar-se dels casos de pederàstia i corrupció i no va dir-ne res (fins i tot el diari alemany Die Zeit l’ha acusat d’encobrir un cas d’abusos quan era arquebisbe de Múnic), va ser qui, paradoxalment, va veure que l’Església havia d’entomar el mea culpa si volia sobreviure. I va destapar l’escàndol dels abusos sexuals a menors i va demanar perdó.

Descobrir els casos de pederàstia comesos per sacerdots i religiosos al llarg de 50 anys arreu del món, especialment als Estats Units, Austràlia, Alemanya, Holanda i Irlanda, va commocionar el món. També va desemmascarar el fundador de la ultraconservadora congregació dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel, un autèntic criminal amb desenes de víctimes. El declivi d’aquesta congregació i la mala premsa en d’altres de similars, com ara l’Opus Dei, que havien aconseguit la màxima cota de poder sota la protecció de Joan Pau II, caracteritzen el mandat de Benet XVI, un papa que va voler reconciliar-se amb les congregacions històriques, menys valorades amb l’anterior papat.

No només va ser el papa que va destapar la pederàstia. Conscient que dintre del Vaticà es coïen moltes coses i que el poder de la cúria era il·limitat, va començar a fer neteja. Al contrari que el seu predecessor, Joan Pau II, que sempre viatjava i no s’interessava massa pel que passava a Roma, Benet XVI viatjava poc i observava molt. Va donar el màxim poder al seu secretari d’Estat, Tarcisio Bertone, que va començar a moure cardenals de lloc. Pocs mesos després que Bertone destituís el secretari general del governatorato de la Ciutat del Vaticà, Carlo Maria Viganò, i l’enviés de nunci als Estats Units, va esclatar el Vatileaks. El complot contra el papa va anar in crescendo fins que, insostenible, va sorgir el cas de les filtracions de les cartes personals del sant pare, es va detenir el seu majordom i el cas es va tancar com es va poder. Mesos després, arran d’un informe intern sobre la corrupció al Vaticà encarregat pel mateix Benet XVI, el papa dimitiria.

Més enllà de destapar la corrupció, Benet XVI també va ser el papa que va intentar reunificar tots els catòlics. El 2009, en una decisió molt polèmica que molts no li han perdonat, va aixecar l’excomunió a quatre bisbes lefebvristes, entre ells l’antisemita Richard Williamson. En el mateix pla de reunificació, Benet XVI va obrir les portes als anglicans que volguessin passar-se a l’Església catòlica (una invitació als clergues i fidels descontents amb l’ordenació de dones i gais).