Sabia que parlar de la mort seria trist, és irremeiable. Et sorprèn, però, quan veus com aquesta tristesa dona ganes de viure i aprofitar el temps. Crec que més que plorar s’han emocionat, perquè parlo de la mort d’una manera planera i de la urgència de buscar eines per afrontar-la i que no ens faci por parlar-ne.

Els qui han perdut familiars o amics tenen ganes de recordar-los i s’ha de descobrir qui ens ha fet creure que és tabú. Els nostres avis i també els pares ho vivien de la manera més natural amb les vetlles i rituals. Tenim una societat del benestar obligada a ser feliç on s’ha suprimit tot i no ens permetem parlar de la mort, silenciem el que és part de la vida. Com que no sabem com maniobrar, ho deleguem tot a les funeràries. L’acompanyament al final de la vida és un dels moments més vivencials i amorosos, encara que ens costi de creure, i de més vincle personal que tindrem mai.

La voluntat no era explicar diferents tipus, però em servia per fer veure que el dol és molt personal i únic. S’ha de respectar que el teu dol mai serà igual que el meu. I això que és sabut i explicat no es té prou en compte i fem bestieses com opinar sobre si aquella persona després de dos anys de perdre la parella encara ho té superat o no. Cadascú supera les coses com pot. O dir allò de “No hi ha res pitjor que la mort d’un fill”...

Horrorosa, segur, però si estic amb un dol molt dolorós per la mort de la meva parella o de la meva mare, amb qui ens estimàvem moltíssim, i em dius que ho superi, que no hi ha res pitjor que la mort d’un fill, no m’ajuda gaire. A vegades, perquè no sabem com donar aquests missatges, diem absolutes bestieses.

El dol serà una cosa passatgera com una muntanya russa de pujades i baixades. Però aquest dol tan dolorós que et sembla fins i tot que et torna boig va passant i et queda una tristesa que t’acompanya. Una cosa és el dol i l’altra, que quedis fotut per sempre per aquella pèrdua.

Sempre estem en lluita amb aquesta societat que no ens deixa pair les coses. Perds un fill i a l’empresa li pots dir que estaràs dues setmanes de baixa quan això no se supera en la vida. És un dol que s’arrossega amb els amics i familiars propers que demanen que ho anem superant. L’altre dia, presentant el llibre, una mare, que havia perdut la filla, deia que ni els seus amics estaven oberts a parlar-ne. Hi ha un joc pervers de no preguntar per no ferir i de callar per no incomodar, i això fa molt de mal.

Ens pensem que som eterns i només el 2% dels catalans fan el testament vital. Pensem que la mort no existeix, però en qualsevol moment truca a la porta i quan veus que arriba l’hòstia és tremenda.

S’ha de llegir el llibre per veure que més enllà d’un homenatge a la meva mare ho és a totes les persones que han patit alguna pèrdua. Explico la meva història i tenia pànic que algú vingués a compadir-me, i per sort això no ha passat. Amb les petites coses i anècdotes, crec que la gent desconnecta en una mena d’oasi per pensar en la mort.

Els ha servit de canal per poder parlar sense embuts de la seva relació amb la mort, i m’encanta perquè era la pretensió del llibre. Tenim massa històries que parlen de persones traumatitzades perquè els han passat coses molt grosses i potser el seu dolor no ens serveix. Amb el dol paït i quan el cop ja ha passat, pots connectar millor.

No hi penso més ara que quan tenia vint anys. La mort sempre m’ha acompanyat i ha estat present a casa, formava part del dia a dia. Segur que hi pensem més amb els anys, però hem d’estar preparats i anar més als cementiris com jo feia de ben petit amb el pare a netejar la tomba del meu germà.

Ens preocupa com parlem de sexe als nostres fills i que es pugui parlar de tot, però s’amaga la mort. Vaig anar a Menorca a presentar el llibre i em van explicar que una mestra havia creat tot de recursos educatius al cementiri. No ha de fer por, ni tampoc pintar les caixes com fan en alguns països. A casa nostra ens ho ha ensenyat amb delicadesa i amor la Pilarín Bayés.