“El dol és com una muntanya russa”

Sabia que par­lar de la mort seria trist, és irre­me­ia­ble. Et sorprèn, però, quan veus com aquesta tris­tesa dona ganes de viure i apro­fi­tar el temps. Crec que més que plo­rar s’han emo­ci­o­nat, perquè parlo de la mort d’una manera pla­nera i de la urgència de bus­car eines per afron­tar-la i que no ens faci por par­lar-ne.

Els qui han per­dut fami­li­ars o amics tenen ganes de recor­dar-los i s’ha de des­co­brir qui ens ha fet creure que és tabú. Els nos­tres avis i també els pares ho vivien de la manera més natu­ral amb les vet­lles i ritu­als. Tenim una soci­e­tat del benes­tar obli­gada a ser feliç on s’ha supri­mit tot i no ens per­me­tem par­lar de la mort, silen­ciem el que és part de la vida. Com que no sabem com mani­o­brar, ho dele­guem tot a les funeràries. L’acom­pa­nya­ment al final de la vida és un dels moments més viven­ci­als i amo­ro­sos, encara que ens costi de creure, i de més vin­cle per­so­nal que tin­drem mai.

La volun­tat no era expli­car dife­rents tipus, però em ser­via per fer veure que el dol és molt per­so­nal i únic. S’ha de res­pec­tar que el teu dol mai serà igual que el meu. I això que és sabut i expli­cat no es té prou en compte i fem bes­ti­e­ses com opi­nar sobre si aque­lla per­sona després de dos anys de per­dre la pare­lla encara ho té superat o no. Cadascú supera les coses com pot. O dir allò de “No hi ha res pit­jor que la mort d’un fill”...

Hor­ro­rosa, segur, però si estic amb un dol molt dolorós per la mort de la meva pare­lla o de la meva mare, amb qui ens estimàvem moltíssim, i em dius que ho superi, que no hi ha res pit­jor que la mort d’un fill, no m’ajuda gaire. A vega­des, perquè no sabem com donar aquests mis­sat­ges, diem abso­lu­tes bes­ti­e­ses.

El dol serà una cosa pas­sat­gera com una mun­ta­nya russa de puja­des i bai­xa­des. Però aquest dol tan dolorós que et sem­bla fins i tot que et torna boig va pas­sant i et queda una tris­tesa que t’acom­pa­nya. Una cosa és el dol i l’altra, que que­dis fotut per sem­pre per aque­lla pèrdua.

Sem­pre estem en lluita amb aquesta soci­e­tat que no ens deixa pair les coses. Perds un fill i a l’empresa li pots dir que estaràs dues set­ma­nes de baixa quan això no se supera en la vida. És un dol que s’arros­sega amb els amics i fami­li­ars pro­pers que dema­nen que ho anem superant. L’altre dia, pre­sen­tant el lli­bre, una mare, que havia per­dut la filla, deia que ni els seus amics esta­ven oberts a par­lar-ne. Hi ha un joc per­vers de no pre­gun­tar per no ferir i de callar per no inco­mo­dar, i això fa molt de mal.

Ens pen­sem que som eterns i només el 2% dels cata­lans fan el tes­ta­ment vital. Pen­sem que la mort no exis­teix, però en qual­se­vol moment truca a la porta i quan veus que arriba l’hòstia és tre­menda.

S’ha de lle­gir el lli­bre per veure que més enllà d’un home­natge a la meva mare ho és a totes les per­so­nes que han patit alguna pèrdua. Explico la meva història i tenia pànic que algú vingués a com­pa­dir-me, i per sort això no ha pas­sat. Amb les peti­tes coses i anècdo­tes, crec que la gent des­con­necta en una mena d’oasi per pen­sar en la mort.

Els ha ser­vit de canal per poder par­lar sense embuts de la seva relació amb la mort, i m’encanta perquè era la pre­tensió del lli­bre. Tenim massa històries que par­len de per­so­nes trau­ma­tit­za­des perquè els han pas­sat coses molt gros­ses i pot­ser el seu dolor no ens ser­veix. Amb el dol paït i quan el cop ja ha pas­sat, pots con­nec­tar millor.

No hi penso més ara que quan tenia vint anys. La mort sem­pre m’ha acom­pa­nyat i ha estat pre­sent a casa, for­mava part del dia a dia. Segur que hi pen­sem més amb els anys, però hem d’estar pre­pa­rats i anar més als cemen­ti­ris com jo feia de ben petit amb el pare a nete­jar la tomba del meu germà.

Ens pre­o­cupa com par­lem de sexe als nos­tres fills i que es pugui par­lar de tot, però s’amaga la mort. Vaig anar a Menorca a pre­sen­tar el lli­bre i em van expli­car que una mes­tra havia creat tot de recur­sos edu­ca­tius al cemen­tiri. No ha de fer por, ni tam­poc pin­tar les cai­xes com fan en alguns països. A casa nos­tra ens ho ha ense­nyat amb deli­ca­desa i amor la Pilarín Bayés.