Fa molts dies que no he escrit quatre ratlles. Amics que em segueixen em reclamen que continuï escrivint, però després de veure el conjunt de fets que succeeixen cada dia a tot el món, em pregunto: “Per on començo?” Catalunya, Espanya, Europa, el món..., la voràgine en què es mou tot és una alteració a la meva sensibilitat. Catalunya: desunits i sotmesos al 155 d’un soci de pressupostos que em té i es pensen que ens han derrotat i sentències polítiques. Espanya: ens venen garses per perdius, amb un president a qui Europa li fa la gara-gara, ens augmenta les pensions però també l’IRPF amb molts que xupen però molt pocs amb la mà a l’arada. Europa: tants caps, tants barrets, moltes paraules i reunions però pocs fets pel poble ucraïnès, i la gelosia se’ls menja entre ells. Món: Rússia, la Xina, els EUA i l’Orient Mitjà, joc d’escacs entre ells sense la possibilitat de fer-los reconduir; guerra a l’Àfrica amb l’allau d’immigrants que rebutja el primer món; inestabilitat a Sud-amèrica. Però l’arrel de tot aquest panorama és la cobdícia i l’afany de poder; la sensibilitat, la solidaritat, l’esperit de servei, l’amor i l’interès per l’altre no existeixen i l’escletxa cada dia és més ampla; més rics uns quants, més pobres la resta; que pensin els que poden que això no pot durar. Polítics, poders facticis, baixeu de la vorera, barregeu-vos i viviu al carrer amb els pobres i rectifiqueu, perquè l’explosió dels pobles per indignació i necessitat pot engolir tot el món i pot agafar-vos per sorpresa.