Per la Mercè, com molts joves que provenen de l’entorn rural, marxar de casa els arriba abans d’hora quan han de continuar els estudis. En el seu cas va ser amb quinze anys, quan va escollir el batxillerat d’arts escèniques i havia de pujar i baixar cada dia de Bellver de Cerdanya a Manresa. L’any següent va decidir instal·lar-se a Barcelona al pis d’una coneguda de la família que era com “la seva àvia”. No va ser fins que va entrar a la universitat que es va retrobar amb els companys que havien escollit venir a estudiar a Barcelona.“Els va anar bé que m’hagués avançat uns anys perquè així ja em movia bé per la ciutat”, explica d’una època universitària en què, com molts joves, van compartir pis amb ajuda dels de casa. Quan va acabar els estudis de comunicació i indústries culturals va viatjar fins a Colòmbia a buscar feina i va viure allà dos anys. “La pandèmia ho va sacsejar tot i vaig tornar”, explica la jove, que es va tornar a instal·lar a Barcelona compartint aquest cop pis amb la germana petita. “Vaig treballar per fer coixí ” i sense ni pensar-ho va arribar a compaginar tres feines, on ningú li va fer cap contracte laboral, però tot plegat li permetia cada mes cobrar gairebé 1.500 euros. “No estava malament i vaig anar estalviant per fer la meva”, diu conscient que per llogar necessitava un contracte. L’oferta li va arribar del Centre Moral d’Arenys de Munt i un any després va anar a Arenys de Mar, on treballa com a dinamitzadora cultural a l’Ateneu. “Vaig marxar als 15 anys i m’he independitzat amb el gos als 28”, ironitza lamentant que la meitat del sou “s’esfumi” per pagar el lloguer. “Ara em plantejo compartir despeses amb una amiga”, diu convençuda que “viure sol és un privilegi” que no podrà mantenir.