Tres feines per poder fer coixí

Per la Mercè, com molts joves que pro­ve­nen de l’entorn rural, mar­xar de casa els arriba abans d’hora quan han de con­ti­nuar els estu­dis. En el seu cas va ser amb quinze anys, quan va esco­llir el bat­xi­lle­rat d’arts escèniques i havia de pujar i bai­xar cada dia de Bell­ver de Cer­da­nya a Man­resa. L’any següent va deci­dir ins­tal·lar-se a Bar­ce­lona al pis d’una cone­guda de la família que era com “la seva àvia”. No va ser fins que va entrar a la uni­ver­si­tat que es va retro­bar amb els com­panys que havien esco­llit venir a estu­diar a Bar­ce­lona.“Els va anar bé que m’hagués avançat uns anys perquè així ja em movia bé per la ciu­tat”, explica d’una època uni­ver­sitària en què, com molts joves, van com­par­tir pis amb ajuda dels de casa. Quan va aca­bar els estu­dis de comu­ni­cació i indústries cul­tu­rals va viat­jar fins a Colòmbia a bus­car feina i va viure allà dos anys. “La pandèmia ho va sac­se­jar tot i vaig tor­nar”, explica la jove, que es va tor­nar a ins­tal·lar a Bar­ce­lona com­par­tint aquest cop pis amb la ger­mana petita. “Vaig tre­ba­llar per fer coixí ” i sense ni pen­sar-ho va arri­bar a com­pa­gi­nar tres fei­nes, on ningú li va fer cap con­tracte labo­ral, però tot ple­gat li per­me­tia cada mes cobrar gai­rebé 1.500 euros. “No estava mala­ment i vaig anar estal­vi­ant per fer la meva”, diu cons­ci­ent que per llo­gar neces­si­tava un con­tracte. L’oferta li va arri­bar del Cen­tre Moral d’Arenys de Munt i un any després va anar a Arenys de Mar, on tre­ba­lla com a dina­mit­za­dora cul­tu­ral a l’Ate­neu. “Vaig mar­xar als 15 anys i m’he inde­pen­dit­zat amb el gos als 28”, iro­nitza lamen­tant que la mei­tat del sou “s’esfumi” per pagar el llo­guer. “Ara em plan­tejo com­par­tir des­pe­ses amb una amiga”, diu con­vençuda que “viure sol és un pri­vi­legi” que no podrà man­te­nir.