Amb Jordi Turull inhabilitat fins l’any 2030 pel referèndum de l’1 d’Octubre i amb Laura Borràs condemnada en primera instància per prevaricació i falsedat documental per la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes –pendent només de la Junta Electoral per ser desposseïda de la presidència suspesa del Parlament–, Junts per Catalunya necessita trobar un candidat per a les pròximes eleccions al Parlament. Per decòrum polític, fins ara no s’ha presentat obertament ningú. Fer el pas massa d’hora, abans de la sentència a Borràs, hauria perjudicat les possibilitats d’èxit. La resolució del Tribunal Superior de Justícia (TSJC) dona via lliure als aspirants perquè intentin agafar les regnes del futur lideratge parlamentari del partit amb la mirada posada en la presidència i en el retorn al govern de la Generalitat, ja que l’indult que proposa el TSJC no afectaria la inhabilitació. Així, és previsible que després de les eleccions municipals s’obri la caixa dels trons, en espera del resultat de l’experiment Trias a Barcelona –amb les enquestes de cara. És evident que les dues ànimes de Junts, identificades al voltant de les figures de Jordi Turull i Laura Borràs, secretari general i presidenta, estan cridades a tornar a tensar les costures del partit en un tercer i definitiu round. El primer el va guanyar Turull en el congrés d’Argelers, amb la derrota de l’entorn laurista; en el segon va vèncer Borràs, amb la consulta sobre la sortida del govern.

El revés judicial, però, debilita enormement la figura de la presidenta de Junts, que previsiblement haurà de fer front a un altre judici, el de la comissió de garanties del partit. Aquest és l’òrgan que té la potestat de dilucidar si els casos de militants condemnats amb sentència ferma per corrupció o malversació de fons són víctimes de lawfare (guerra bruta judicial per motius polítics). Es tracta de l’únic eximent que pot salvar tals militants d’una expulsió. El partit va modificar el juny de l’any passat els estatuts de la formació per introduir la qüestió de la lawfare en els casos amb sentència ferma, fet que encara dona un marge temporal a Borràs mentre espera, previsiblement, la confirmació de la condemna per part del Tribunal Suprem.

Aparentment, la modificació s’entenia com un blindatge a Borràs, però a hores d’ara és imprevisible què podria dictaminar la comissió de garanties. Borràs ja s’hi va topar de morros en el cas de la seva mà dreta, Francesc de Dalmases. L’informe elaborat per Magda Oranich va constatar que una periodista del programa FAQS de TV3 s’havia sentit intimidada pel diputat, que va plegar de vicepresident del partit. De Dalmases va posar el crit al cel per la filtració de l’informe a la premsa i va arribar a assenyalar un membre de la comissió per “animadversió manifesta” contra ell.

Tanmateix, és difícil que s’esdevingui un escenari en què el partit expulsi Borràs per corrupció si no es vol immolar obrint en canal ferides que, sense anar més lluny, el pacte per dirigir el partit o la reacció disciplinada dels consellers davant la decisió de sortir del govern demostren que s’intenten cauteritzar. Ara per ara, el moment preelectoral desaconsella qualsevol trencadissa interna que pogués perjudicar les aspiracions del partit a la capital, per molt que Trias amagui les sigles de Junts. No li convé a Borràs, no li convé a Trias, però tampoc els convé als detractors interns de la presidenta, que, de fet, només han d’esperar que la justícia espanyola acabi de fer la feina bruta per deixar-la definitivament fora de joc com a candidata a la presidència. Expulsar-la seria fer llenya de l’arbre caigut.

L’entrada de Borràs al TSJC va permetre fer una lectura dels suports de què disposa en un moment personalment i políticament tan delicat i difícil, però sobretot va fer visible les absències. Sí que la van acompanyar, a part de Turull, el president Quim Torra; el president del grup parlamentari, Albert Batet; l’exvicepresident del govern Jordi Puigneró, i l’exconseller Quim Forn. No hi eren, en canvi, ni el president Artur Mas –a través del qual va arribar a la gestió pública–, ni Xavier Trias –candidat de Junts a Barcelona–, ni Jaume Giró –cap de cartell dels contraris a la sortida del govern de Junts–, ni Josep Rull –president del consell nacional del partit al qual el Tribunal Suprem ha aixecat la inhabilitació.

En aquest context, el sector descrit com a pragmàtic, provinent en gran mesura de l’antiga Convergència, format per gent de partit, d’aparell, guanya pes i projecció a Junts, no tan sols per la sentència de Borràs, sinó també per les perspectives electorals de Trias, que configura una candidatura que s’ha volgut llegir com un aglutinador de l’antic espai convergent, com un retorn a l’ordre preprocés, com un allunyament de les vel·leïtats de l’independentisme màgic o com un patchwork polític que recús llençols perduts en diverses bugades. El fenomen també es pot observar en el cas de l’alcalde d’Igualada. Marc Castells, fins fa poc un pes pesant dins el Partit Demòcrata, s’ha enrolat a Junts.

I la cirereta del pastís: en aquest moviment de plaques tectòniques, Jordi Pujol s’està rehabilitant públicament. El seu successor, Artur Mas, diu que el 126è president es va equivocar amb la confessió de la deixa. Pujol va ser agombolat el mes passat per diferents personalitats de Junts i de fora de Junts en un homenatge en la presentació del seu llibre escrit a la presó, reeditat per a l’ocasió, Des dels turons a l’altra banda del riu. No hi faltaven, per ordre alfabètic, Victòria Alsina, Miquel Buch, Meritxell Budó, Carles Campuzano, Violant Cervera, Lourdes Ciuró, Quim Forn, Jaume Giró, Núria de Gispert, Quim Nadal, Irene Rigau, Josep Rull, Jordi Sànchez i Santi Vila. Ergo, Pujol té més suports públics que Borràs.

Al capdamunt de totes les travesses per aspirar a succeir Borràs com a cap de cartell hi ha l’exconseller d’Economia i Hisenda Jaume Giró, qui va obrir el ball amb el PSC a les beceroles de la negociació pressupostària. Però és com a mínim significatiu que Josep Rull no hagi volgut aclarir si té intenció de tornar a la primera línia política després que el Suprem li hagi aixecat la inhabilitació arran de la reforma del Codi Penal pactada entre ERC i el govern espanyol. Podria ser un candidat de consens entre totes les famílies. A més, Junts ja va recórrer a altres expresos polítics per a altes responsabilitats de partit, com ara Jordi Sànchez i el mateix Turull a la secretaria general de la formació. En declaracions a RAC1, l’exconseller de Territori i Sostenibilitat va considerar al febrer que seria “frívol” parlar de “visions personals” i que “no es correspondria amb el moment”. Però potser el moment ja ha arribat.

L’altre nom que sobrevola és el de l’exconsellera d’Acció Exterior, Victòria Alsina, que des que va convertir-se en una de les principals veus en contra de sortir del govern s’ha prodigat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. No en va, es va fer militant de Junts just abans de la marxa de l’executiu i ara acompanyarà Trias en la batalla per recuperar Barcelona, al costat de Ramon Tremosa.

Però de noms que siguin capaços de capgirar les càbales de tothom només n’hi ha un: Carles Puigdemont. Una eventual tornada del president exiliat té el potencial de causar un terratrèmol que sacsegi no només la vida de Junts sinó la del conjunt de la política catalana i també l’espanyola. Caldrà esperar el pronunciament de la justícia europea, però el seu advocat confia que els pronunciaments judicials garantiran que no se’l detindrà si torna, encara que, amb Espanya, mai se sap.