Acabem de publicar i enviar als 36.000 subscriptors (la majoria associats d’EFPA Espanya) el número 11 de la revista professional Asesores Financieros EFPA, de la qual soc fundador i editor. No ens podíem pensar de cap manera que l’entrevista de fons d’aquest número, amb el gran expert de crisis bancàries Aristóbulo de Juan, fos tan extremadament oportuna per coincident amb la recent sacsejada de les entitats de crèdit que ha tingut lloc aquest mes de març.

Aristóbulo de Juan va ser director general del Banc Popular (“el Popu”, molts anys després entrat en fallida i absorbit pel Santander), director general de supervisió del Banc d’Espanya, assessor del Banc Mundial i d’un munt de bancs centrals i per fi consultor internacional. Ha escrit tres llibres sobre crisis bancàries i, en particular, el cèlebre De buenos banqueros a malos banqueros, traduït a 10 idiomes, entre els quals l’anglès i el mandarí, aquest darrer editat pel Banc Popular (Central) de la Xina per ser repartit com a “Bíblia” als banquers xinesos.

Doncs bé, un altre cop la combinació letal d’una mala gestió d’uns banquers i una inadequada supervisió però especialment mal implementada, trets en els quals insisteix De Juan en els seus diagnòstics, ha generat la caiguda d’uns bancs americans -alguns rescatats- i d’un gegant de la banca suïssa i europea -el Credit Suisse- i ha provocat altres atacs en els mercats financers, al DB i a altres grans bancs per part d’accionistes que perdien la confiança o, de fet, “atacats” els mateixos bancs per una por cerval, quasi histèrica, davant el risc que desaparegués el capital de cada entitat.

Amb sinceritat, quan editàvem l’entrevista amb Aristóbulo de Juan, crèiem que sobretot faríem referència a la crisi financera de fa 15-10 anys. De fet, d’acord amb ell, vàrem ajustar una mica el to d’algunes de les seves respostes inicials que pensàvem que podrien escandalitzar o espantar. Crèiem que, amb les pujades recents del preu del diner, la banca s’estava endinsant en una època en què generaria, per fi, marges financers confortables. I és, efectivament, així, però la tolerància dels supervisors en la concentració de riscos, la baixa solvència i els problemes de liquiditat podrien, com ha succeït, generar noves crisis, si bé aquestes concentrades fins ara i, afortunadament, en unes quantes entitats dels dos cantons de l’Atlàntic.

La resposta de De Juan a la nostra pregunta final, sobre si l’experiència ha permès posar les bases per a una millor supervisió que detectés -i corregís- una mala gestió, el vell banquer fou taxatiu: “No crec que s’estiguin posant les bases per a una millor supervisió. Al contrari, les noves polítiques poden permetre més laxitud.” En la mateixa resposta De Juan va criticar el sanejament bail-in o només a través dels inversors, el que ara s’ha tornat a implementar i generant, per tant, un moral hazard o risc moral que podria descuidar en el futur el “seny degut” necessari de gestors i supervisors.

En la part positiva de la inesperada crisi, el fet que ara tothom ha recordat a Europa que tenim inconclusa la Unió Bancària, i l’acordada fins ara requereix encara algun test que la validi.

O entendre que la pujada de tipus d’interès no és neutral i que no tot va de cercar un equilibri entre derrotar la inflació sense carregar-nos gaire l’activitat. Per exemple, la pèrdua de valor del deute públic que genera les pujades de tipus varen ser letals per al SVB. O el nerviosisme d’alerta amb els bons contingents convertibles (els CoCos) que varen perdre tot el seu valor en el cas de Credit Suisse mentre les accions en mantenien algun en la compra d’UBS. Són l’aprenentatge d’aquests darrers esdeveniments bancaris.

Ha estat, però, una advertència que calen canvis en l’estructura institucional bancària i especialment en la supervisió. Per exemple, sembla improcedent fer veure que el mercat serà el que determini com es resoldran les crisis i, quan apareixen, demanar salvar tots els dipositants i les entitats mateixes. El risc moral que esmentàvem.

Tampoc podem fer veure que la regulació bancària i la supervisió s’han enfortit suficientment des de la crisi financera. Si establim una garantia de dipòsits reforçada que acaben per pagar els contribuents, s’ha de fer prevenció en la solvència i ajustar millor els dipòsits a les seves possibilitats reals d’obtenir la liquiditat per tornar-los en tot cas. Finalment, el control preventiu ha de tenir més en compte la diversificació de la inversió de cada banc. Fa 10 dies, la Caixa d’Enginyers, una entitat exemplar en la seva trajectòria prudent i de consideració social del negoci bancari celebrava els seus primers 55 anys. Ha estat una bona ocasió per recordar la diferenciació radical que fa Aristóbulo de Juan. La de que no hi ha banquers a seques, hi ha mals banquers i bons banquers.