La malla de l’Eixample és responsable de l’èxit de Barcelona com a model de ciutat. Al contrari del que sovint es diu, la gentrificació a Barcelona és molt menys greu que en altres ciutats, en gran mesura, gràcies a l’Eixample.

En termes comercials, l’Eixample funciona com una catifa contínua d’establiments en planta baixa que folra les quatre façanes de cada illa. L’Eixample de què gaudim avui no és la ciutat higiènica o la ville radieuse que Cerdà, primer, i Le Corbusier, després, proposaven. Afortunadament. Barcelona no seria “la millor botiga del món” sense un Eixample de quatre façanes i quatre xamfrans d’illa construïts. Amb més de mil establiments comercials per quilòmetre quadrat, per trobar un fenomen comercial semblant al de l’Eixample caldria anar-se’n a Manhattan, on trobem una densitat similar.

Sense l’Eixample, o amb un Eixample de tipus ciutat higiènica o radiant, amb els patis interiors d’illa ajardinats i amb només dues façanes per illa, Ciutat Vella, el barri amb més èxit comercial i els preus de lloguer més elevats de Barcelona, encara estaria molt més exigida i gentrificada. Si no em creieu, mireu Londres. Amb menys de 200 establiments per quilòmetre quadrat, Londres té uns preus de lloguer d’habitatge que, a les àrees cèntriques amb comerç, casualment les més gentrificades, poden arribar als 20.000 euros al mes per un apartament de 80 m². Sí, 20.000 euros al mes. Així doncs, podem dir que l’Eixample és un engranatge de distribució de riquesa i, per tant, de desgentrificació.

I què passarà amb l’Eixample quan s’hi implantin les superilles? Depèn. La primera versió de les superilles es limitava a ordenar el trànsit amb una malla ortogonal de transport públic, equilibrada i racional. Era un pla de mobilitat que podia afavorir una millor accessibilitat dels usuaris del transport públic a tota la malla, vinguessin d’on vinguessin, visquessin o no a Barcelona.

Progressivament, però, aquest pla ha anat transitant cap a una altra cosa. Les superilles que es proposa fer ara van molt més enllà, fins a endinsar-se lluny en el terreny de la utopia urbana... de la ville radieuse. Carrers perimetrals per al trànsit de vehicles i persones inter-illa. Carrers interiors per als veïns, a mode de pati interior d’illa. Pilones i mobiliari urbà pesant als accessos, espais caòtics i poc direccionats a l’interior. El resultat sembla que serà una privatització de l’espai públic, una comunalització a escala veïnal, si voleu. A una escala descomunal.

Com afecta la superilla el comerç de l’Eixample?

Amb dades d’un informe que publicarem d’aquí a uns dies, que hem fet a partir de xifres de composició comercial i d’oferta immobiliària de tot Barcelona, us avancem que l’impacte en el comerç serà gran.

Ras i curt: si s’executa el model que s’anuncia, amb un interior d’illa “pacificat”, a l’interior d’illa hi quedaran només les botigues de queviures, els bars amb terrassa i poca cosa més. El comerç no quotidià i l’especialitzat, el que genera clústers i atracció comercial i que, en quantitat suficient, fa que no hi hagi fuga comercial sistemàtica en una zona, haurà d’anar al perímetre de la superilla. El preu del lloguer del metre quadrat dels locals comercials a l’interior de l’illa baixarà per sota de la mitjana del barri. I, al perímetre de la superilla, es dispararà per sobre de la mitjana del barri.

Si jo tingués una botiga d’equipaments per a la persona a l’Eixample, m’asseguraria d’estar al corrent del traçat de la superilla del meu barri, i de ser al lloc correcte un cop la posin en funcionament.