Sí, de fet tenia un altre títol. Però la idea és la mateixa. Jo soc de no posar títol definitiu fins que s’ha tancat la primera versió d’un text.

Ara en porto unes cinc versions. Però sé que quan entrem a la sala d’assaig segur que hi haurà modificacions. És la meva manera de treballar. Ja sé que hi ha autories que tenen el text més tancat.

Pensa que jo em vaig formar d’actriu. De fet, he treballat més d’actriu que de dramaturga en la meva trajectòria. Vaig començar el 2015 al Tantarantana (Una paret blau cel). Cada cop he anat fent-me més dramaturga. Hi deu haver qui no hi estarà d’acord, però jo no concebo els meus textos com literatura teatral; escric pensant que allò estarà viu. Suposo que això es reflecteix a l’escena.

De fet tinc un text, Benvinguts que està publicat amb altres cinc obres d’autors per la Societat General d’autors i Editors (SGAE). Lo nuestro com que s’ha fet tant, ja està molt provat però aquesta altra, en canvi, que no s’ha representat, estic segur que canviara molt en el procés d’assaigs. Editaria però sempre quedarà obsolet perquè la versió bona serà la de l’escena. Una peça varia molt depenent de qui la dirigeix de què aporta l’equip...

Normalment, estic sempre molt dins dels projectes, sigui com a actriu o directora. M’agrada assegurar-me que l’univers particular (cadascú té el seu) que s’expressi tal com jo el sento. A Dopaland, va ser un encàrrec paral·lel a partir d’unes premisses menors. Em van demanar una comèdia que parlés d’on ubicar el desig i el consum. Jo la vaig portar al món laboral amb un treballador d’un parc temàtic.

Jo començo a escriure per necessitat. No només artística, que també, sinó per necessitat laboral. No em podia esperar a què em truquessin, a la meva oportuni tat. No he treballat mai en cap gran teatre com el TNC. La sorpresa va ser que, com més vaig anar entrant en l’escriptura, més m’agradava. M’interessa més del que em pensava.

Quan ja havia escrit Lo nuestro i sabia que s’estrenava a la Flyhard, vaig decidir que havia d’entendre més la tècnica, per que hi havia aspectes que funcionaven i altres que no. Aquest art té molt d’espontaneïtat i inspiració però també molt d’ofici. De fet, de petita, ja m’agradava escriure, però mai m’havia plantejat ser escriptora. Si soc actriu és perquè m’agradava explicar històries, més que ensenyar-me. La meva mare em va inculcar molt la lectura des de petita. Vinc d’una família humil i modesta, amb una mare sense haver pogut fer estudis superiors, que ha estat una mare molt inquieta, intel·ligent, que ha estat autodidacta en molts aspectes. I també ha estat una gran lectora. Diem “pobres però cultes”.

Veig que aquest és un dels meus trets característics, tot i que encara m’estic definint què escric. L’altre tret és parlar de la classe obrera sempre amb dignitat, mai victimista, i per evitar la part llastimosa això em porta a la comicitat, encara que no m’ho proposi. A Lo nuestro em vaig sorprendre perquè pensava que la vaig escriure amb molta mala llet i vaig descobrir que el públic la va rebre amb molt més riure del que imaginava.

El nom provisional del projecte era La sang de la iaia patrocina... Tenia aquest nom perquè vaig descobrir, després que morís la meva iaia materna, que ella havia donat sang per poder menjar a una gran companyia farmacèutica que, amb el temps, s’ha convertit en una empresa multimilionària. La meva família ha estat més aviat humil. Parla que als anys cinquanta hi havia molta misèria que no tenia llum ni aigua, de petits... Era un nivell de vida que avui consideraríem totalment marginal. La meva mare ha estat dona de neteja i cosia a les nits, una vida laboral molt en precari, i la neta li ha sortit artista. Em va semblar poètic que aquesta empresa ara patrocini el Liceu: la meva àvia donant la seva sang a una empresa que, anys després, patrocina òperes.

Aquesta empresa recollia donacions de sang de gent “voluntàriament”. Però aquesta gent ho tenia com un recurs per menjar. Amb la sang es va poder investigar sobre medicaments, malalties... La meva àvia, com moltes dones de la barriada de barraques (que avui ja és un barri de Santa Coloma de Gramenet), hi anaven amb vergonya; els semblava miserable.

Als Estats Units és totalment legal comercialitzar la sang. Diria que a la major part dels països europeus és il·legal. Aquesta farmacèutica de la meva àvia té grans laboratoris als Estats Units, on la gent cobra un complement als seus sous precaris.

És clar. En això entrem en la mercantilització dels cossos i la salut de les persones. Quan ho vaig saber, vaig veure que havia d’escriure sobre això perquè em semblava superinjust. M’agafa la vena de ràbia tot i admetre que aquestes empreses han contribuït al bé de la humanitat. Però no hi ha cap reconeixement enlloc a les persones que van fer aquesta donació. Com si la cistella de menjar ja els compensés el seu esforç. Tampoc els hi va obligar ningú. Bé, començo a escriure i, de cop, em pregunto: jo també m’estic aprofitant de la història, estic bevent d’allò? Ho vaig parlar amb la meva mare i, tot i que no digui que li desagrada ella sempre és del que això no es parla. A l’obra no s’especifica res que parteix d’un testimoni familiar, tampoc se cita quina empresa farmacèutica. Ja em va bé que voli. A partir d’aquesta reflexió surt la història i la història de l’autora que ho escriu i que té conflictes personals.

Exacte. Però ella era molt personal. Sortia la mare. En canvi, a mi m’agrada fugir cap a la fantasia. Per a mi és tan important en l’autoficció parlar d’un fet propi com fer-ho des de la ficció. La venjança poètica que citem és perquè, per a mi aquesta obra ho és, de cara al mal provocat del poder de les classes ben situades a les més baixes.

L’obra entra al món líric i, concretament Turandot dramatúrgicament hi juga un paper important. I l’ària hi apareix.

Hi ha moltes òperes de personatges femenins molt potents però que acaben tenint un final tràgic o de princesa Disney. És fruit de l’època en què es va escriure i que ho escrivissin homes. Puccini, en realitat, no va poder escriure el final de Turandot; es va morir abans. La va acabar un altre autor amb un final de flors i violes increïble. El 1999, Núria Espert va treure aquell final de tornar-se a enamorar, però la feia suïcidar-se. Quan jo era petita, a casa posàvem les òperes de La2 de TVE mentre la mare planxava i jo acabava els deures. No ho seguia fil per randa, però sí que recordo que m’atreien algunes àries i em captivava l’òpera. Per escriure aquesta obra vaig decidir anar al Liceu. No hi havia anat mai. Vaig comprar una butaca des d’on tingués una bona visió. Me la vaig pagar. Ho vaig veure en directe i vaig dir-me “això mola molt”. Si la gent tingués un accés més fàcil, a tothom li agradaria. Tothom té paladar de ric i butxaca de pobre. A tots ens agrada menjar bé, vestir bé, veure coses de qualitat, allotjar-nos en un lloc més guai que cutre. El problema és que no interessa tampoc que tothom tingui ganes de disfrutar de productes sofisticats perquè hi ha d’haver qui sostingui aquest privilegi. Hi ha molta gent que fa una feina encomiable per popularitzar la cultura però és insuficient; hauria d’estar hiperestès.

Jo he hagut de treballar molt. El meu privilegi és la meva capacitat d’esforç de treball, a diferència d’altres. La cultura i l’art, per dedicar-s’hi professionalment, està adreçat a persones que tenen una vida resolta. Per fer cultura, cal una certa comoditat econòmica Jo he viscut patiment per l’economia: no ens ha faltat mai un plat a taula, però hi ha aspectes als quals has de renunciar: Per exemple, no et pots dedicar només a estudiar.

Tot està molt complicat. Per ser intèrpret has d’estar molt disponible per a tot. No pots dir a un call center que te’n vas a un rodatge una setmana. La dramatúrgia és una feina molt intel·lectual; això requereix espai mental. Necessites temps per pensar. Fins i tot, els pensadors que reclamaven polítiques a favor dels humils era gent que tenia temps per pensar, que no tenen els que treballen llargues jornades i que, quan arriben a casa, només volen distreure’s. és allò de laSocietat del cansament de Byung-Chul Han (Seul, 1959). Jo, ara, afortunadament, que tinc més temps per dedicar-me del tot al teatre (donant classe o escrivint i actuant), hi estic molt enfocada. El talent hi és, però la major part de l’èxit és feina i poder dedicar-li temps. Per a mi, les dones que tenen criatures són unes superheroïnes, tot i que ara canvien els rols de cures, habitualment recau molt aquesta responsabilitat social en la dona.

Sí. Això compensa en part el privilegi dels que tenen diners per pagar-se les entrades. Ara tinc entrades de franc i tinc una mica més de recursos que fa un parell d’anys. Anant al teatre aprens, tens referents. I ets més exigent.

Això és horrorós. Perquè escric, dirigeixo i soc actriu, i llavors ho miro tot. Ja no puc anar verge al teatre; per una banda està molt bé però a la vegada és una putada. Si hi vas sense prejudicis és més fàcil que t’entusiasmis.

Tinc molt en compte qui em demana la recomanació. Serà diferent una companya de professió que la veïna de la meva mare. I res és menysteniment. El teatre d’entreteniment també m’agrada. Crec que el teatre ha de fer pensar i ensenyar-nos mons diversos, però experimentar també és necessari. Amb això de l’alta cultura i baixa cultura hi ha un menyspreu general: a la gent li agrada anar al Lliure però també està molt bé anar a veure Pretty woman. La gent vol sortir del seu drama diari, vol viure una catarsi que no passi per aquesta transcendència. Una persona que s’emociona amb un espectacle comercial té menys valor que la que ho fa amb un altre espectacle. Val menys la seva emoció? Hi ha un classisme que és molt inconscient per part del món cultureta intel·lectual, però que jo noto molt. Depèn molt de les ulleres que portes. Per exemple, la Denise Duncan, la meva mà dreta, detecta molt els microracismes o la Carla Rovira té molt clar el gènere.

No puc opinar gaire d’ella tot i que la conec i la segueixo. Ella té la necessitat que, des del seu privilegi, ha de ser important el que fa. Que transcendeixi d’alguna manera. I et preguntes, realment és tant important el què fem? Ella espera que tingui una utilitat: Diu “Què puc fer per canviar el món?” Jo no sóc tant optimista; jo no puc canviar el món; l’art em pot ajudar a canviar-me i així ser menys perjudicial pel món que, per ami, s’està anant a prendre pel cul.

A la meva mare li agrada anar al teatre, però no hi va més sovint perquè no en té l’hàbit. Per tant per anar al teatre cal tenir referències culturals, després ve el tema econòmic i per últim, el costum a consumir cultura, o no. Hi ha gent que potser li agradaria i que, si hi va, li encanta, però no en té l’hàbit. A les classes més humils no se’t passa pel cap repetir al teatre.

Les programacions del BDC s’omplen; és impressionant. Però molta gent preferirà comprar-se jocs a la Play Station o sortir a prendre unes braves i unes canyes abans que anar al teatre. Hi ha un problema estructural. No s’inverteix en cultura com tampoc en I+D.