Espanya 2050
Si exploreu en la memòria –no us caldrà aprofundir gaire, fins al maig del 2021– recordareu un document a què es va donar força publicitat i de títol rodó: España 2050. Fundamentos y propuestas para una estrategia nacional de largo plazo. Al llarg de 422 pàgines (675 si comptem les notes a peu de pàgina, els apunts metodològics i la bibliografia), abordava diversos aspectes d’aquest horitzó amb una previsió de vint-inou anys. Vegem-los.
Com a plantejament general, s’estimava que el 2050 el 88% de la població espanyola residiria en ciutats grans i mitjanes i que existia el perill real que la societat es trobés escindida en dos grups: el dels rics propietaris i els dels pobres inquilins; que un terç de la ciutadania seria més gran de 65 anys; que 20.000 persones moririen cada any per l’increment progressiu de les temperatures; que 27 milions de persones podrien tenir problemes amb el subministrament d’aigua; que caldria haver reduït el 90% dels gasos amb efecte d’hivernacle per fer front a la desertització de l’Estat, i que hi hauria joves amb unes perspectives laborals molt escasses.
Per tot això, es deia que caldria augmentar la creació d’habitatge públic i social i la rehabilitació d’edificis al mateix temps que s’hauria d’abordar la mobilitat en transport públic i la conversió de l’espai urbà en zones de vianants. I això tenint en compte els moviments de població que es produirien: a Madrid creixeria en 614.000 habitants i a Catalunya, en 414.000, mentre que a la resta de regions es reduiria.
També s’afegia que caldria augmentar la pressió fiscal del 35% –en el moment de redactar l’estudi (UE: 45%, UEM: 47%)– al 43%. El text incidia en el fet que la recaptació és baixa a causa de l’economia submergida (l’objectiu seria reduir-la del 20 al 10%), de les característiques del sistema productiu, del disseny del sistema fiscal i dels baixos tipus impositius en patrimoni, successions i donacions. La metodologia a seguir seria: assolir el 37% el 2030 a través d’un escrutini més gran dels beneficis mitjançant la racionalització de l’impost sobre societats, implantar la cotització dels autònoms partint dels seus ingressos reals, aspirar a l’harmonització de la fiscalitat de les empreses a escala internacional i plantejar-se una base imposable comuna a tota la UE amb un sistema multilateral per a grans empreses digitals. Alhora caldria augmentar la fiscalitat sobre el capital.
L’augment d’ingressos públics que s’obtindria aniria dirigit a disminuir la desigualtat; en aquest sentit, la idea seria crear una herència pública universal per als joves: una dotació econòmica que tots els joves rebrien en arribar a una edat determinada. Paral·lelament, s’augmentarien les despeses en educació, salut, dependència, investigació i ciència. Alhora, caldria instituir una prestació per criança de fills menors de 18 anys per a famílies en risc de pobresa que no tinguessin els requisits per accedir a l’ingrés mínim vital, la quantia del qual s’incrementaria. En definitiva, l’objectiu seria l’augment de la despesa pública, ja que el nombre de persones dependents es duplicaria respecte a l’actualitat.
Els canvis tecnològics acabarien tenint conseqüències fiscals per l’adaptació que s’hauria de fer en la imposició sobre el treball en un món cada vegada més digitalitzat.
A banda, es parlava d’un creixement del PIB d’un 1,5% anual durant els pròxims trenta anys amb un supòsit d’augment de la taxa d’ocupació, del 62 al 80% (no deia res de la taxa d’activitat). També d’una reducció de la taxa d’atur del 12% a què s’arribaria el 2030 i al 7% el 2050. I de la reducció de la taxa d’atur juvenil, la taxa de temporalitat fins al 15% i la taxa d’atur involuntari fins al 3%, així com l’eliminació de la bretxa salarial de gènere. En l’horitzó, es deia que caldria augmentar la taxa d’ocupació i productivitat per compensar la disminució per l’envelliment de 3,7 milions de treballadors. L’objectiu de la jornada setmanal es fixaria en 35 hores.
Així mateix, s’indicava que l’edat de jubilació als 67 anys (vigent a partir del 2027) quedaria obsoleta a mesura que augmentés l’esperança de vida. L’argument es basava en el fet que el 2050 la taxa de cobertura –les persones en edat de treballar sobre les persones de 65 anys o més– seria, amb els paràmetres actuals, d’1,7 milions, mentre que ara és de 3,4 milions. Alhora, es donava per fet que la qualitat de vida augmentaria. S’estimava que la despesa en pensions podria arribar al 16,9% del PIB (cosa que xoca amb la reforma de les pensions aprovada el 31 de març, en què s’estipulen elements de vigilància i correcció si l’import de les pensions supera el 15% del PIB). Per això caldria una quantitat elevada de migrants: uns 191.000 l’any fins al 2050, per tal de mitigar l’augment del nombre de persones més grans de 65 anys: de 806.000 avui a 1.600.000 el 2050. I això es vinculava amb una realitat sanitària que ja s’aprecia actualment: el pas de menys malalts aguts a crònics, per la qual cosa la prevenció agafaria més protagonisme.
La meva opinió? Una iniciativa voluntarista que dibuixava un camí amb una previsió de trenta anys que havia d’encaixar amb una realitat impossible de definir en un escenari tremendament canviant i que es volia que s’ajustés a uns objectius necessaris i desitjables. Des del principi, em va recordar una altra iniciativa que es va prendre a l’inici de la crisi, el 2010: Estosololoarreglamosentretodos.org. I respecte a tot això: quants cops heu tornat a sentir a parlar de la iniciativa España 2050?