Recentment, el Banc d’Espanya ha publicat el deute propi de cadascuna de les regions de l’Estat espanyol mesurat en percentatge respecte al PIB. Aquest deute és qualificat des de fa anys com a molt elevat en el cas d’algunes regions, com ara Catalunya. Ara bé, sota el meu punt de vista, la dada del deute propi de cada regió no s’ha de veure de manera descontextualitzada, sinó en relació amb els comptes de cada regió. És a dir, la dada del deute propi de cada regió no té sentit si no es vincula amb el dèficit o el superàvit fiscal interregional de cadascuna de les regions.

El gràfic adjunt mostra la interrelació entre el nivell de deute de cada regió expressat en percentatge del seu PIB al tancament del primer trimestre del 2023, i el saldo fiscal interregional de cada regió obtingut pel sistema de fluxos monetaris corresponent a l’any 2005, l’únic oficial i publicat pel govern d’Espanya el 2008.

Comencem per la conclusió final: les regions amb més dèficit fiscal interregional tenen un major nivell de deute propi, com és el cas de Catalunya, el País Valencià i Múrcia; i les regions amb més superàvit fiscal interregional tenen un nivell de deute menor, com en els casos d’Extremadura, el Principat d’Astúries, Galícia i Castella i Lleó i també Andalusia, Cantàbria i Aragó.

Ja ho deveu haver deduït. Aquelles regions a les quals el sistema de finançament regional vigent els força a un dèficit fiscal interregional perquè aporten més del que reben, només disposen de l’endeutament per obtenir els recursos que necessiten si volen mantenir un cert nivell de competitivitat fiscal.

A l’altra banda, les regions beneficiades pel sistema de finançament regional actual que perceben més o molt més del que aporten poden mantenir un endeutament reduït, perquè l’aportació extra de recursos els permet un nivell de deute més reduït en major o menor mesura. Un cas atípic seria el de Castella-la Manxa.

I un cas a part és el de Madrid, amb un dèficit fiscal interregional significatiu i un nivell d’endeutament baix malgrat apreciables descomptes en els impostos transferits. No hi ha cap dubte, doncs, que l’efecte capitalitat sobre el seu PIB, un tema que mai s’ha estudiat –o que mai s’ha publicat– crea un efecte positiu que li permet un endeutament reduït.

I com a casos equilibrats, els del País Basc i Navarra, amb un nivell baixíssim d’endeutament. (Estudis posteriors assenyalen que les dues regions haurien deixat de banda el dèficit fiscal interregional un cop l’Estat els van transferir les competències pendents i els ingressos fiscals corresponents).

Contemplant el gràfic, es pot entendre que els diferents governs anteriors i posteriors a l’any 2008 s’hagin negat a publicar les balances fiscals interregionals, que mostren amb tota la cruesa la realitat d’Espanya: unes regions autosostenibles i unes altres que depenen de les cessions del sistema de finançament regional. El més sorprenent és que en les que pateixen els efectes del sistema gairebé no es parla del tema.