En el darrer informe de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, es constata que Catalunya està experimentant un bon creixement econòmic. El PIB va augmentar un 5,5% el 2022, superant la mitjana de la Unió Europea, que es va situar en un 3%. A primera vista, les xifres mostren una economia sòlida. No obstant això, una mirada més profunda revela una realitat preocupant: la riquesa generada no arriba a bona part de la població.

Els indicadors econòmics positius de Catalunya es poden atribuir, en gran part, al seu sector exterior. Les exportacions i el turisme representen un 25% de l’economia espanyola, i la inversió estrangera també és molt elevada. A més, la diversificació de l’economia, amb la indústria tenint un pes del 20%, és una fortalesa molt rellevant. No obstant això, segons l’Idescat, el 26% dels catalans estan en risc de pobresa, i el 8% pateixen privacions materials severes. Això significa que una part substancial de la població no pot permetre’s satisfer necessitats bàsiques, com ara tenir un habitatge, mantenir la llar a una temperatura adequada, fer una setmana de vacances l’any o menjar peix o carn cada dos dies. L’informe també denuncia que Catalunya està entre les regions més riques d’Europa en PIB, però al vagó de cua en índex de progrés social, el que mesura la qualitat de vida (educació, salut, infraestructures...).

La causa d’aquesta paradoxa és el dèficit fiscal que, segons la Generalitat de Catalunya, ja s’aproxima als 22.000 milions d’euros anuals, una xifra molt elevada, similar al 50% del pressupost de la Generalitat. El 2021, els catalans van contribuir a les finances de l’Estat amb 75.456 milions d’euros d’impostos, però només van rebre 53.454 milions. Per tant, els catalans (16% de la població de l’Estat) van pagar el 19,2% dels impostos, però només van rebre el 13,6% de les despeses i inversions de l’Estat. La qüestió del dèficit fiscal ja fa dècades que persisteix. Hi ha un sistema de finançament caduc i mancat de transparència que perjudica greument Catalunya.

No es pot ignorar la realitat d’aquest greuge. És evident que les regions més riques han de contribuir a reduir les desigualtats amb les regions més pobres, però el que ja no és raonable és que una regió més rica acabi sent més pobra que les que reben la solidaritat. I tampoc és lògic que altres regions més riques contribueixin menys del que ho fa Catalunya.

Cal garantir que la riquesa generada arribi a la població.