Sí, no totes les eleccions seran igual de lliures. En tindrem a Rússia, per exemple, i en grans pilars democràtics del món –encara que també amb els seus problemes de degradació de la qualitat democràtica–: als Estats Units, al conjunt de la Unió Europea, a l’Índia... Efectivament, 4.000 milions de persones seran cridades a votar. Això és un element bastant únic de l’any que comença.

Tenim un escenari de conflictivitat internacional molt gran, un major nombre de focus actius que en les últimes dècades. La guerra de Gaza, la d’Ucraïna i d’altres de les quals en parlem menys però que són igualment importants, com ara el Sudan, el Iemen...

Que no només són conflictes localitzats: sovint hi ha la possibilitat d’escalada regional. Les potències internacionals, totes, tenen alguna cosa a dir sobre bona part d’aquests conflictes i sobre l’endemà. Ja no hi ha un policia del món, com s’havia dit en el seu moment dels EUA, sinó molts actors internacionals, començant per la Xina, però també Rússia, l’Índia, l’Aràbia Saudita o Turquia.

Tot conflicte internacional respon a una lògica local, com veiem ara a Gaza, per exemple. Però hi ha elements addicionals: un ordre internacional molt més competitiu en què les grans potències entenen que hem entrat en la multipolaritat efectiva i en què tothom intenta defensar els seus interessos mitjançant aliances en cadascun d’aquests escenaris de conflicte. I els marcs de resolució de conflictes, els garants de la pau i la seguretat internacionals, com ara el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, són especialment inoperatius perquè es veuen subjectes a aquestes dinàmiques de confrontació geopolítica, d’interessos nacionals a ultrança, i, per tant, ningú té capacitat d’activar mecanismes multilaterals o globals de solució de crisis.

Aquesta és la paradoxa principal. Estem en un moment en què la simultaneïtat i la globalitat de les crisis són més grans que mai. La crisi climàtica és el paradigma, però també totes les altres –l’energètica, la inflacionària, la de seguretat alimentària...– necessiten una concertació en el tractament i la solució. Ara que és més necessari el pla global de gestió de crisis, és quan més tancades estan les potències en si mateixes per defensar els seus propis interessos. I això té molt a veure amb aquest ordre internacional que s’esfondra.

La Xina i els EUA viuen en una situació d’interdependència en comerç internacional, però també en l’àmbit tecnològic, encara que estiguin desacoblant-se. Aquestes dinàmiques d’interdependència tan fortes són font de conflicte però, alhora, de contenció. El resultat és que tot ho fa molt més complex perquè la conflictivitat augmenta, però no fins al punt, i espero no equivocar-me, de la inestabilitat total, del conflicte global.

Nords en el sentit que, per exemple, si a les eleccions nord-americanes el candidat republicà fos Trump i guanyés, veuríem uns EUA aïllacionistes, que girarien l’esquena a la UE en bona mesura. Es podria fragmentar el nord, que s’havia unificat entorn a la guerra d’Ucraïna amb un reforçament de l’OTAN, i que ja ha mostrat senyals de divisió amb la guerra a Gaza. Per tant, un nord plural però també un sud molt plural.

La Xina ha fet un esforç immens d’acostament al sud global mitjançant el Belt and Road Initiative. I ara veiem que aquestes inversions van de davallada des del 2017 i hi ha un descontentament en bona part dels receptors, dels actors del sud global. Però és que, alhora, la rivalitat geopolítica entre l’Índia i la Xina continua sent importantíssima. O la por que tenen el Japó i Austràlia pel creixement de la Xina, la mateixa que té Corea del Sud amb l’augment de l’assertivitat xinesa a la regió, si considerem Àsia Pacífic una regió. Per tant, això és un món molt diferent del de la Guerra Freda, en què sí que hi havia el tercer món, els no alineats, però hi havia també un ordre internacional estructurat a l’entorn de dos pols principals i les seves esferes d’influència. Ara això està canviant.

Serà un moment de passar comptes sobre l’acció europea en les darreres crisis: la pandèmia –els fons Next Generation, el seu ús i l’endeutament conjunt– i la resposta a la guerra d’Ucraïna. Però també es posarà sobre la taula quina Europa volem per als propers anys. I aquesta Europa té un tipus de discurs, fins ara contingut, de retorn a l’estat nació, de devolució de poders als estats membres. I això ho defensen les forces euroescèptiques en el seu conjunt, que no sempre són d’extrema dreta. Veurem quina majoria es conformarà al Parlament Europeu i d’aquí derivarà la qüestió de la migració i l’asil, les regles fiscals, la transició verda... i, en el pla extern, si es consolida la idea plantejada per Von der Leyen de l’Europa geopolítica, de ser potència per ella mateixa en un món molt més multipolar i molt més confrontacional d’interessos.