2024: el món que ve
Des d’Ucraïna a l’Alt Karabakh, passant per Gaza, el Kurdistan, el Sudan o el Sahel, els conflictes bèl·lics es multipliquen
En un context de més fragmentació i inestabilitat, la multipolaritat esdevindrà un element cada cop més definitori
L’Alina, de 5 anys, avança somrient per un prat verd sobre la seva bicicleta, seguida de prop per dues amigues que corren darrere seu. L’escena quotidiana transcorre en algun indret del nord-oest d’Ucraïna. Una columna de fum negre s’eleva vers el cel al fons de la imatge, conseqüència encara visible d’un atac rus amb drons que la nit anterior ha incendiat un dipòsit de petroli proper. Titulada Ucraïna: sota els foscos núvols de la guerra, aquesta estampa ha estat guardonada per la Unicef com a fotografia de l’any 2023. Obra del fotògraf polonès Patryk Jaracz, és ben representativa de la guerra com a nou estat natural de les coses per a centenars de milions de persones arreu del planeta, travessant de cap a cap les seves vides.
La guerra cada cop més com a norma i cada cop menys com a excepció és, de fet, una de les principals conclusions a què apunta el darrer estudi anual sobre conflictes bèl·lics del prestigiós International Institute for Strategic Studies, segons el qual el 2023 el nombre de conflictes armats locals i regionals es va incrementar fins a 183, el més elevat en dècades. Ni més ni menys que un quart de la humanitat viu avui en zones afectades per enfrontaments armats.
L’any que ha quedat enrere va portar, entre altres, el retorn de les hostilitats entre Hamàs i Israel, arran dels barbàrics atacs del 7 d’octubre, i amb una ofensiva militar israeliana sobre la franja de Gaza en curs que fins al moment ha provocat 22.000 morts palestins, la majoria civils. Tot i l’èxit militar provisional, Israel no disposa d’una teoria de la victòria en relació amb un conflicte palestino-israelià que passa la seva fase més cruenta en dècades. L’única solució política possible –l’establiment de dos estats– és ara més lluny que mai, just quan es demostra més necessària. El risc de regionalització del litigi per l’Orient Mitjà és latent, un escenari gens desitjat per l’administració de Biden, amb les eleccions presidencials als EUA previstes per al novembre, i havent d’afrontar la contenció envers la Xina i el manteniment del suport militar a Ucraïna davant de l’agressió russa.
Precisament, la guerra a Ucraïna ha estat l’altre conflicte bèl·lic amb repercussions regionals i globals que ha continuat marcant el 2023. Els esdeveniments dels darrers dotze mesos han consolidat un creixent estancament i una solidificació de la línia del front al sud i l’est del país. La manca d’avenços substancials en la contraofensiva llançada per les forces ucraïneses al maig ha refermat la percepció que el litigi serà llarg i que, si més no a curt i a mitjà termini, ha entrat en una fase de sagnant guerra de trinxera.
L’any que arrenca serà crucial, amb una Rússia que es rearma i reforça les seves capacitats per preparar possibles ofensives futures, i una Ucraïna necessitada del manteniment d’uns fluxos de suport militar dels EUA i els països de la UE per poder no només mirar de recuperar territoris ara sota ocupació, sinó inclús resistir les possibles envestides russes a gran escala que es puguin produir a partir del 2025. Una victòria dels republicans en les eleccions presidencials del novembre als EUA podria posar en risc les possibilitats de les forces ucraïneses per mantenir els esforços bèl·lics.
El 2023 ha estat també testimoni de la recruada de la guerra civil a Myanmar, de la intensificació de les accions militars turques al Kurdistan sirià i iraquià, i de l’inici d’una nova confrontació bèl·lica al Sudan que ja ha provocat més de 12.000 morts i milions de desplaçats, i s’ha generat un risc de desestabilització regional al Sahel i la banya d’Àfrica que un possible col·lapse del país podria provocar.
En el transcurs de l’any que queda enrere, les tensions bèl·liques també es van fer sentir amb força a la regió del Caucas sud. L’ofensiva militar llampec llançada per l’Azerbaidjan contra l’Alt Karabakh els dies 19 i 20 de setembre del 2023 va posar punt final a més de tres dècades de conflicte pel control d’aquest territori. La seva conquesta va provocar l’èxode dels més de cent mil armenis ètnics que l’habitaven i va extingir de manera abrupta més de dos mil anys de presència en una de les terres ancestrals del poble armeni.
Precedent perillós
La reacció de l’anomenada comunitat internacional a aquesta agressió, i al fet que les forces azerbaidjaneses continuïn ocupant avui dia desenes de quilòmetres quadrats de territori de la República d’Armènia, ha estat molt minsa, i l’Azerbaidjan no ha rebut cap sanció ni ha tingut cap repercussió en el pla diplomàtic. Per la total impunitat amb què es van saldar les accions militars i la posterior neteja ètnica portada a terme, l’ofensiva del setembre del 2023 per liquidar la República de l’Alt Karabakh es pot considerar com una guerra termòmetre dels nous temps històrics que afecten el món. Com a tal, pot esdevenir un perillós precedent pel que fa a maneres d’operar de molts estats, en ple període de proliferació dels conflictes bèl·lics a diferents regions del planeta, reflex d’un nou i creixent desordre global en construcció que es configura a marxes forçades.
“Hem portat la pau fent la guerra. Penso que això ha de ser avaluat més àmpliament i no tan sols a la regió del Caucas. Com es pot aconseguir la pau? A través de la guerra.” Així és com el president azerbaidjanès, Ilham Alíev, va reivindicar les seves accions el 6 de desembre passat en una conferència a Bakú titulada Karabakh: retorn a casa després de 30 anys. Assoliments i reptes.
Pocs dies després, el 12 de desembre, el president serbi Aleksandar Vucic va posar el cas de l’Azerbaidjan i la conquesta de l’Alt Karabakh com a model per a Sèrbia en relació amb el Kosovo, afirmant que calia esperar que les condicions geopolítiques fossin les adequades per actuar d’una manera similar.
Accés a recursos i territoris
En un moment de transformació geopolítica global, en què les restriccions sistèmiques institucionals que limiten l’ús de la força, o inclús poder portar a terme accions de neteja ètnica, fan aigües, per als països revisionistes de les fronteres o de l’statu quo, el recurs a la violència com a instrument disponible i de nou normalitzat en política internacional pot ser cada cop més temptador.
Poders regionals en ascens com les monarquies del Golf, l’Índia, Egipte, l’Iran o Turquia fan un joc cada cop més assertiu i competitiu per mirar de guanyar espais d’influència, accés a recursos naturals o el control sobre territoris estratègics, en el marc d’una competició creixent entre elles i en relació amb els països occidentals, sovint recorrent a la força o donant suport a actors bel·ligerants en conflictes interns o internacionals. Una tendència en ascens que ben segur marcarà un 2024 que tot just arrenca, amb un món on la intensificació de les regles de joc que marca la multipolaritat serà un element cada cop més definitori.
Els nous actors recelen de la hipocresia occidental i d’uns EUA que ara reivindiquen un ordre global basat en el dret internacional mentre secunden les accions injustificables d’Israel contra la població civil a Gaza, i que durant més de tres dècades van aprofitar la seva hegemonia global posterior a la fi de la Guerra Freda per fer un ús unilateral de la força quan ho van creure necessari.
Al centre del nou desordre global, en aquest 2024 que ara s’enceta molt probablement continuaran aflorant les tensions entre els dos gegants mundials, els EUA i la Xina. La seva competició tecnològica, comercial, industrial i pel control de les cadenes de valor encara tindrà un paper clau en la definició de les noves fórmules de convivència, competició i rivalitat que regeixen i regiran els afers globals.
En el pla regional, les tensions al sud de la Xina i l’eterna temptació de Beijing sobre l’illa de Taiwan seguiran alimentant una creixent cursa armamentista, tot i que les possibilitats reals d’una confrontació directa són encara llunyanes.
Aquests canvis sistèmics, l’agreujament de la inestabilitat i l’augment de la conflictivitat i del recurs a la guerra van de bracet amb un increment de l’autoritarisme i un declivi de la democràcia al planeta, també als països occidentals, així com del respecte i la consideració pels drets humans, especialment pel que fa a les minories. Els organismes internacionals, com ara les Nacions Unides i els seus òrgans, es mostren cada cop més menys capacitats i mancats d’instruments efectius per fer front als reptes globals i regionals fent valer el dret internacional, amb una legitimitat sovint qüestionada.
El món del 2024 es troba cada cop més captiu entre una competició multipolar creixent i la necessitat cada cop més imperiosa i inajornable d’establir nous acords i marcs de funcionament intergovernamentals que permetin afrontar uns reptes i amenaces per a la humanitat cada cop més urgents. El canvi climàtic i les seves conseqüències, especialment pel que fa a les crisis migratòries i alimentàries, la desertificació de grans zones del planeta, i l’increment del nivell del mar, s’intensifiquen cada any que passa. L’ombra de la geopolitització del gran elefant a l’habitació que suposa la intel·ligència artificial va creixent, i amb ella el possible canvi històric en la manera d’entendre la vida i la mateixa noció d’humanitat, amb conseqüències imprevisibles i encara difícils d’imaginar.
Declivi occidental
Mentre els estats en ascens guanyen temps i intenten millorar la seva posició relativa, les potències occidentals en declivi malden per preservar els privilegis que encara mantenen, heretats d’èpoques pretèrites i d’una hegemonia que a poc a poc es va extingint. En aquest context cada cop més inestable i incert, la proliferació de la guerra i els seus núvols foscos són el símptoma més palpable d’un món que està en un període històric de dramàtica transformació. Les urgències compartides, però, no esperen, i el temps a poc a poc es va esgotant.
La gran amenaça sobre la humanitat
Anna BalcellsEl canvi climàtic és avui la principal amenaça per a la supervivència de la humanitat. Es tracta d’un repte global que pot tenir conseqüències devastadores i que es manifesta a través del desgel dels pols, inundacions, tempestes, sequeres, incendis forestals i altres fenòmens extrems. El canvi climàtic ha esdevingut el teló de fons de tots els conflictes i totes les rivalitats geopolítiques existents al nostre món. Per superar aquesta emergència, cal una unitat d’acció a escala global difícil d’aconseguir, ja que concerneix estats, empreses, ONG i altres actors amb interessos sovint contraposats. L’última COP, la cimera internacional dedicada a gestionar aquest problema, es va clausurar al desembre a Dubai amb un tímid compromís d’avançar en l’abandonament dels combustibles fòssils.
Màquines al poder?
Anna BalcellsSi el 2023 ha estat l’any de l’explosió del ChatGPT, el 2024 avançarà cap a la implementació de la intel·ligència artificial (IA), una tecnologia que permet a ordinadors i robots pensar i efectuar altres tasques pròpies dels éssers humans. Basada en el processament d’ingents quantitats de dades, la IA té múltiples i revolucionàries aplicacions en tots els àmbits, des de la salut a la creació artística, passant per l’economia o la indústria militar. S’ha convertit en un nou camp de competició empresarial i geopolítica i ha obert importants debats ètics, començant per un dels pioners d’aquesta tecnologia, Geoffrey Hinton, que ha alertat del “risc existencial” que suposa per a la humanitat. Per tot això, i per garantir la seguretat de les dades personals i la propietat intel·lectual i evitar el perill d’escampar informacions falses, han sorgit iniciatives per legislar-ne l’ús. La UE ha aprovat la primera llei que regula de manera integral la IA i en limita l’aplicació en àrees de risc.
Barreres contra els èxodes
Anna BalcellsLes guerres, les persecucions polítiques, la pobresa i fenòmens naturals extrems han portat a un èxode creixent de persones arreu del món. L’ONU estima en més de 114 milions el nombre de refugiats el 2023. Els principals causants d’aquests desplaçaments massius serien la guerra a Ucraïna i els conflictes al Sudan, la República Democràtica del Congo i Myanmar; la sequera, les inundacions i la inseguretat a Somàlia i la crisi humanitària de l’Afganistan. Al Mediterrani hi han mort més de 2.500 emigrants –més d’un 60% respecte al 2022–, mentre continua el flux de refugiats cap a les Canàries i la frontera sud dels EUA. Davant d’aquest context de pressió migratòria, els estats endureixen les legislacions per impedir noves arribades. El Parlament Europeu i els estats membres de la UE van tancar l’any amb un acord per reformar la política d’asil i migració adoptant més controls i restriccions. El govern britànic va obtenir un primer aval per deportar a Ruanda a qui se li denegui l’asil al Regne Unit.
Fractures que passen factura
Anna BalcellsLes desigualtats internes de tota mena –econòmiques, socials, de raça, gènere...– i entre països fracturen cada vegada més el nostre món. Han augmentat durant les darreres dècades i hem vist com s’estenen a àmbits com ara l’accés a les tecnologies digitals o a les vacunes. Les desigualtats –fruit de decisions polítiques, econòmiques i fiscals– fomenten la polarització política i els nacionalismes populistes, minen la confiança de la societat en les institucions públiques i afebleixen la governança democràtica. Les disparitats globals en nivell de renda, drets, educació, oportunitats laborals, posen en risc també l’estabilitat geopolítica. Les desigualtats castiguen especialment els països més pobres, ja molt endeutats, però també es fan visibles en economies emergents i avançades. En aquestes últimes, les noves tecnologies, amb un gran poder disruptiu, i la globalització han afectat treballadors amb qualificació i nivell de retribució menors.
