Primer de tot, per contextualitzar les ordenances fiscals, s’ha de tenir en compte que s’han fixat després d’una contesa electoral. No dic que hagi obligat, però crec que sí que ha condicionat el que ha fet cada municipi. Els ajuntaments han fet equilibris, dient que no han apujat un impost, però potser n’han tocat un altre. En qualsevol cas, hi ha un element molt important que és la desigualtat molt gran entre municipis. En la qüestió dels residus és molt evident i greu, en alguns llocs hi ha pujades altíssimes. L’any vinent en els ajuntaments han de tenir cobert tot el cost de la gestió i això repercuteix directament als ciutadans, però ningú no ho explica. Serà un l’element que distorsionarà més.

Hi ha molta diferència entre un municipi i un altre i poques maneres de comparar entre els que paguen més i els que paguen menys. I a mesura que les pujades es vagin produint, hi haurà més malestar, com ja hem vist amb mobilitzacions a Reus i en altres municipis. S’estableixen una sèrie de diferències que a la gent del carrer, als que no som especialistes, ens costa molt de destriar. En qualsevol cas, la cartera d’impostos ha pujat i des de la perspectiva ciutadana ha pujat massa.

Segurament no. Ara bé, a l’altre plat de la balança tenim la qüestió del finançament. Estem completament d’acord que els ajuntaments tenen un dèficit important. Estan donant una serveis cada vegada més recuperats de la famosa reducció de l’època del ministre Montoro [el 2002], que tothom recorda i que va reduir serveis i competències. El finançament, en general, és deficitari. El sistema s’ha de replantejar, perquè els serveis que ofereix un ajuntament són els més pròxims als ciutadans. És un tema que no s’ha acabat de plantejar mai seriosament, no es pot retardar més. Tal com estan les coses, els ajuntaments, a part de tenir un millor finançament, també haurien de tenir una línia que igualés impostos. Això es pot aconseguir si reben una part important de finançament públic. Permetria un sistema de regularitat i d’equivalència entre els uns i els altres. Seria possible la cartera del que és el finançament d’un municipi no s’omplís sobretot d’impostos i taxes, i hi hagués més pes del finançament públic. Perquè la realitat és que hi ha molts desequilibris, per exemple amb el tema de la mobilitat.

Amb els impostos dels vehicles de tracció mecànica es juga amb empadronaments i registres per poder pagar menys, i això fa que els municipis per on circulen aquests vehicles no es beneficiïn dels impostos que es paguen. Per exemple les operacions de rènting i lísing es fan amb empreses que la majoria tenen la seu a Madrid, de manera que els impostos van cap allà.També hi ha la qüestió dels municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, que des de fa quatre o cinc anys han de pagar el que s’anomena “taxa metropolitana”, i que en realitat continua sent un recàrrec per finançar el transport metropolità. El ciutadà no acaba d’entendre que l’Estat digui que el transport serà gratuït quan ells paguen el recàrrec. És un greuge. El propietari d’un local que posi una terrassa al carrer pot tenir molt clar que està llogant l’espai públic i ha de pagar. Però els impostos municipals són un totum revolutum que molta gent no entén. S’han d’explicar molt bé, perquè la contestació social anirà en increment cada vegada que s’accentuï aquesta qüestió si no es treballa un nou sistema.