En relacions internacionals, sempre s’ha cregut que la interdependència és positiva: si l’altre depèn de tu i tu depens de l’altre, tots dos esteu interessats que aquesta relació vagi bé i, per tant, continuareu cooperant i treballant per la pau, l’estabilitat i el creixement econòmic. Aquest ha estat el paradigma dominant des del final de la guerra freda. Però, des de fa uns anys, s’ha començat a veure que aquesta interdependència és problemàtica perquè, com que tu depens de l’altre, tens una vulnerabilitat que l’altre país pot explotar a favor seu, com ha passat en la relació d’Europa amb Rússia, per exemple. És aquí quan entra en joc el que s’anomena autonomia estratègica, sobretot en clau militar. Fa una dècada, es considerava que l’OTAN havia quedat obsoleta o no tenia sentit, i la UE pensava: “I si un dia l’OTAN es desintegra o perd força? No tenim una capacitat coordinada...” Aleshores, va començar a desenvolupar aquest concepte d’autonomia estratègica en defensa per fer front a un món on l’OTAN deixi de tenir sentit, però també en energia, economia, producció de material sanitari bàsic...

En aquest context de guerra al continent, és lògic i comprensible que des de Brussel·les es posi èmfasi en la necessitat de millorar la coordinació en defensa, d’una unió de defensa, tot això és necessari. Ara bé, com es fa? Amb deute conjunt? No per invertir en una recuperació socioeconòmica –com es deia durant la pandèmia–, sinó en despesa militar? No queda gaire clar. I segon punt: l’augment en defensa i despesa militar és la manera que tindrem a Europa de resoldre els diferents conflictes? Més despesa militar per finançar conflictes, encara que siguin d’interès per a Europa? El d’Ucraïna? Fins quan? En el conflicte a Gaza, qui finançarem? Tot això és molt problemàtic i contraproduent, perquè els conflictes no només es resolen a través de la via militar. Hi ha moltes altres dimensions absolutament necessàries i que s’obliden, com ara la diplomàcia i la recerca de vies per a la pau.

Europa encara depèn molt dels EUA i l’OTAN. A Ucraïna, a part de la guerra en si, em preocupa com es reorganitzarà Europa l’endemà, com serà capaç de sostenir la pau i protegir els interessos dels europeus. En la relació amb Rússia, s’ha de pensar més enllà de la guerra a Ucraïna. I Europa té el repte generacional de saber gestionar les futures relacions amb Rússia i amb altres països del seu veïnatge. Ha de potenciar la cooperació i el diàleg d’una manera autònoma i constructiva, perquè, si seguim els EUA, ens veurem arrossegats a una competició amb la Xina. Cal una mirada molt més àmplia que la defensa o l’augment de la despesa militar per gestionar altres conflictes o relacions difícils amb actors com ara la Xina i com Rússia després de la guerra. S’hi han d’establir relacions i fer-ho de manera que aportin estabilitat i creixement mutu. I això no s’està fent.