Les causes són multifactorials, però jo en destacaria dues que solen passar per alt a Europa: el canvi en la política econòmica xinesa del desembre del 1978, amb Deng Xiaoping, que, vist des d’una perspectiva global, és el principal canvi que hi ha hagut al món en els darrers setanta anys. L’altre factor és el rol cabdal que ha tingut el transport marítim, el gegantisme dels vaixells i els contenidors.

Irreversible, no m’atreveixo a dir-ho. Però, tot i que aquí encara es continua vivint molt bé, és evident que hi ha un declivi respecte a Àsia, i també respecte als EUA. La desindustrialització ha afectat tant els EUA com Europa, però, en matèria tecnològica, els nord-americans han sabut reaccionar i en molts àmbits són líders mundials, començant per Silicon Valley. Europa, per contra, ha perdut indústria i no l’ha sabut substituir per sectors tecnològics punters. Fins i tot ha quedat enrere en el terreny de la transició energètica que pretén liderar al món.

El lliure comerç ha servit per treure de la pobresa milers de milions de persones al món els darrers cinquanta anys. Per tant, parlar de contenir onades de productes em sembla fins a un cert punt contradictori amb la voluntat d’ajudar a fer un món més just. Biden ha aprovat un 100% d’aranzels als vehicles elèctrics xinesos i la UE es planteja mesures similars en molts àmbits. La UE es torna proteccionista respecte a països que estan sortint de la pobresa gràcies al comerç exterior. És molt paradoxal. Els occidentals ens hem adonat que a Àsia són més productius, hi ha salaris més baixos, menys pressió mediambiental... Tot això és veritat. I ara ens queixem que les empreses xineses estan molt subvencionades. Mirem la indústria de l’automoció europea: quan es parlava aquí del vehicle elèctric, les empreses reclamaven subvencions públiques per fabricar bateries. Qui és el principal accionista de Renault a l’Estat francès?... Tot és molt contradictori. Dit això, s’entén la necessitat de recuperar sobirania en determinats àmbits en què ets molt dependent. El cas paradigmàtic és el dels microxips.

El títol del llibre, “la globalització a la deriva”, respon a una llicència literària, però sí que comencem a veure com moltes empreses intenten acostar producció al consumidor final europeu. No és una tendència general, perquè el món està massa interconnectat perquè això passi, però sí que s’entreveu una certa fragmentació de la globalització. I després hi ha un altre motiu preocupant, i és que es trenca el marc jurídic, fins ara estable i acceptat, de la globalització –les normes de l’OMC– quan, per exemple, s’imposa un 100% d’aranzels als vehicles elèctrics xinesos.

Té una economia molt diversificada i, malgrat haver perdut indústria, continua sent la principal regió industrial del sud d’Europa. Té turisme, un sector agroalimentari potent; Barcelona va tan bé que per això tenim problemes d’habitatge. És cert que, com a tot Europa, la classe mitjana s’ha empobrit, però Catalunya té unes condicions que em fan ser optimista.