La compositora osonenca Helena Cánovas va guanyar fa tres anys la segona edició del Carmen Mateu Young Artist European Award, i arran d’aquest guardó va rebre l’encàrrec del Festival Castell de Peralada de compondre una òpera. El resultat ha estat Don Juan no existe, subtitulada Sobre lo que olvidamos y lo que permanece, que es va estrenar dijous al Mirador del castell empordanès, un espai que està fent un bon servei al festival empordanès mentre espera que es construeixi el seu gran auditori definitiu. El del Mirador és un espai diàfan, que permet escenografies com la d’aquesta òpera, signada per Blanca Añón, austera i efectiva, amb dues grans rampes de material plàstic –que acaben convertint-se en rius de tinta– i una espècie de passadís elevat que permet als actors cantar molt a tocar del públic, situat a dos costats de l’escena. Els músics –el Cosmos Quartet, una saxofonista i un percussionista, dirigits per la veneçolana Sierralta– ocupen un lateral, però van entrant també a l’espai escènic, per interactuar amb els actors.

Don Juan no existe, amb llibret en castellà d’Alberto Iglesias –és una coproducció del festival amb el Liceu i el Teatro de la Maestranza de Sevilla– treu de l’oblit Carmen Díaz de Mendoza, comtessa de San Luis (1864-1929), dona de grans inquietuds culturals i pensament feminista, que va escriure dues obres dramàtiques que van ser estrenades sense èxit. Una d’aquestes obres es titulava justament Don Juan no existe, i era un intent d’actualitzar i desmuntar el mite masclista del Don Joan. De fet, l’òpera de Cánovas comença quan la comtessa es troba a París veient l’òpera Don Giovanni de Mozart i arriba a la conclusió que no pot ser que aquest personatge infame triomfi encara, després de tants segles, fins i tot a la civilitzada París, així que decideix escriure’n la seva pròpia versió, i és aquí on comença una obsessió que es traduirà no només en encesos debats amb els seus amics Agustín i Miguel, sinó amb el mateix fantasma de Don Joan, que “per no existir, és a tot arreu”. La comtessa mor i el seu llegat s’evapora, fins que una autora actual –un alter ego de la mateixa Cánovas?– intenta reivindicar-la gairebé sense informació, al marge de les quatre dades de Viquipèdia, i en fa una ficció. La música és dura com la trama, sense gaires concessions a la melodia. Potser el millor és l’homenatge final, amb noms i cognoms, a moltes dones que, com Carmen Díaz de Mendoza, van intentar esfondrar els murs que tants Don Joans van aixecar entre les dones i la cultura.