S’obre un nou escenari amb la incertesa de com aniran les coses. Les peticions són les mateixes que hem fet fins ara per aconseguir una educació pública i de qualitat. De moment, reunir-nos amb la consellera la primera setmana de setembre ja és positiu. Hi ha molta feina a fer. Demanem que totes les decisions es prenguin de manera negociada i consensuada amb la comunitat educativa, amb la part social. Hem de crear una dinàmica negociadora que fins ara ha estat inexistent. I posarem molt d’èmfasi en la defensa de l’escola pública. No es pot mantenir la doble xarxa. Cal apostar per una educació pública, una xarxa universal on pugui accedir tot l’alumnat en igualtat de condicions. Cal una planificació per assumir la xarxa concertada i esdevenir una escola pública amb tots els recursos necessaris, per tant, amb més inversió.

Anem dient el 6%, que és el que marca la llei d’educació de Catalunya (LEC), però recordem que és del 2009. Des de llavors han crescut molt les necessitats. Avui caldria molt més del 6% i no s’arriba ni al 3%. L’escola inclusiva ha de ser una realitat i s’hi han de posar tots els recursos necessaris. No només per a les persones que tenen necessitats específiques de suport educatiu, sinó recursos que assegurin mesures universals per a tot l’alumnat, que permetin reduir ràtios, atendre l’alumnat d’una manera més personal i amb més professionals. Estem a anys llum de tenir una escola inclusiva com caldria.

A l’educació pública hi ha un infrafinançament crònic. I també cal millorar les infraestructures, tenir uns centres adequats. Encara hi ha 962 centres amb mòduls prefabricats. I cal adequar-los també a la calor i al fred de l’hivern. I hi ha un altre tema...

La degradació de les condicions laborals genera molt malestar i això fa que hi hagi una manca de professorat. Hi ha problemes per cobrir llocs de treball en cada cop més especialitats. Com s’aconsegueix revertir-ho? Millorant les condicions laborals, dignificant la professió docent. Fa molts anys que s’han encarregat de menystenir-nos i desacreditar-nos de cara a l’opinió pública i això té un impacte emocional molt gran. A sobre estem carregadíssims de mil responsabilitats i de burocràcia, que s’ha de reduir dràsticament. Cal una sèrie d’elements que siguin motivadors perquè la gent no abandoni la professió.

La sisena hora és una mala mesura i no hi estem d’acord. Seria una equivocació recuperar-la perquè ja en el seu moment no va funcionar. Seria un malbaratament destinar uns recursos a cobrir més hores quan fan més falta per atendre l’alumnat de manera individualitzada. L’alumnat no necessita més hores, necessita més qualitat pedagògica i en atenció. L’augment de plantilla el demanem per abaixar ràtios per donar més atenció individualitzada. Això sí que suposaria un salt qualitatiu real.

Tornarem a demanar que el curs comenci després de la Diada. Necessitem tenir uns dies més de marge, perquè no hi ha temps de completar la plantilla, de fer equip, ja que el professorat nou va arribant als centres la primera setmana. Es necessita temps per acollir els docents nouvinguts, integrar-los, traspassar-los la informació, parlar amb les famílies, els equips d’experts i planificar.

L’ofensiva judicial és una qüestió política i no té res a veure amb un tema pedagògic o social. Demanem a la conselleria que cal defensar el model educatiu català a mort. La deixadesa política en matèria de llengua ha estat flagrant i estem com estem per culpa de les nostres conselleries i el govern que no van fer el que havien de fer en el seu moment. Continuem demanant el blindatge del català com a llengua vehicular a totes les etapes educatives. S’han d’implementar mesures i controls rigorosos que ho garanteixin. Tenir el català com a llengua vehicular i la immersió donen igualtat d’oportunitats a l’alumnat.

Han estat unes adjudicacions nefastes, molt condicionades pels processos d’estabilització. Hi ha milers de persones que s’han de desplaçar a dues o tres hores del seu domicili per treballar. Tenim moltes queixes i hi ha gent molt desesperada. És un efecte del decret de plantilles i direcció que permet crear places singulars amb perfil i fer assignacions a dit.

Els equips directius poden triar a dit el personal que volen que es quedi al centre i això suposa que a l’hora de cobrir places els criteris siguin subjectius. La configuració de la plantilla del centre depèn de la direcció. Genera injustícies perquè les persones que per antiguitat haurien de cobrir les places no poden perquè estan ocupades per gent que potser té menys antiguitat, pitjor nota d’oposició o pitjor número de borsa. A més, les direccions són les que elaboren els projectes educatius de centre. No es consensua amb el claustre com es feia anys enrere. El projecte educatiu s’enriquia d’aquell assemblearisme i la direcció vetllava pel projecte educatiu. Feia de gestor, de líder positiu que generava dinàmiques de convivència al claustre. El professorat s’implicava i es feia seu el projecte, el defensava. Ara hi ha una dinàmica de funcionament vertical. El director mana i el claustre acata, i fa servir el seu projecte educatiu per coaccionar el personal a l’hora de garantir la seva continuïtat. Hi ha mala maror, tensió, dinàmiques individualistes i poc treball en equip.