“No hi ha res més quotidià que morir, ens tocarà a tots”

Exhibeix de nou el seu talent interpretant un malalt terminal a ‘Los destellos’, premiada a Donostia

L’actor ha recuperat el seu pes, però manté la barba del film ORIOL DURAN.

Una pel·lícula no ha de donar lliçons, ha d’explicar històries, i que cadascú les visqui i les interpreti

Bernat Salvà - Barcelona

Catorze nominacions i dos premis Goya (per AzulOscuroCasiNegro i El reino) donen una idea del talent d’Antonio de la Torre (Màlaga, 1969). També parlen de la seva capacitat de treball (120 títols de cinema i televisió en 31 anys) i de com el valoren els seus companys de professió. Amb el seu paper d’un home amb una malaltia terminal a Los destellos , que s’estrena avui, també apunta a premis, tot i que va ser la seva companya de repartiment, Patricia López Arnaiz, qui va ser distingida merescudament com a millor intèrpret protagonista en el recent festival de Sant Sebastià. Pilar Palomero dirigeix la història d’una dona que torna al costat del seu exmarit per acompanyar-lo en els darrers moments de la seva vida. Durant l’entrevista, Antonio de la Torre deixa anar de tant en tant alguna paraula en català. No és que prepari algun paper: “M’encanta parlar-lo, i sempre que puc ho faig una mica”, comenta, en català.

Heu fet una pel·lícula sobre la mort o sobre la vida?

Sobre la vida. Parla de valorar la vida, cada moment. No és la història de Ramón que es mor, és la història d’Isabel que el cuida.

Hi ha històries reals que superen la ficció, però en aquest cas no és una història extraordinària. El repte era fer una gran pel·lícula d’una història senzilla, gairebé quotidiana?

Si, no hi ha res més quotidià que morir-se, ens tocarà a tos. Aquesta és la màgia de les pel·lícules, fer d’una història molt local quelcom universal, que pot commoure algú d’Islàndia, posem per cas. Un productor explicava que Titanic i Pearl Harbour eren dues històries d’amor enmig d’una gran tragèdia, i una va ser un gran èxit i l’altra, un fracàs. Ho posava com a exemple que en cinema no hi ha una fórmula per fer pel·lícules, com no hi ha una fórmula per estimar.

Veient el seu treball, un pensa que el títol de ‘Los destellos’ també es refereix als moments de llum que desprèn, tot i estar morint-se...

És un dels significats de la pel·lícula, i tant! La idea de la directora, i això ho vam parlar abans, durant i després de rodar, és explicar la història des dels ulls d’Isabel, l’exdona de Ramón, el meu personatge. Sent l’obligació de cuidar-lo, perquè li ho demana la filla, i a través de les cures, de l’amor, es retroba amb aquest home amb qui va tenir un passat en comú. Hi ha un retrobament i un acompanyament en aquests darrers moments. Per mi això és la part bonica i el sentit de la pel·lícula. Una pel·lícula no ha de donar lliçons, ha d’explicar històries, i que cadascú les visqui i interpreti segons com el toqui. Hi ha una frase que diu el metge, que és que la presència de la mort és el que fa la vida més interessant. Jo crec que reflecteix una mica el sentit de la pel·lícula.

Isabel fa un gest de compassió o d’amor, amb el seu exmarit?

És difícil, és una bona pregunta. Hi ha un acte d’amor. No crec que ella només senti pena per aquest home, també hi ha un retrobament. Això es veu perfectament quan ella és al despatx i llegeix les coses que ell ha escrit. Jo tenia molta informació d’això que potser l’espectador no té, hi ha circumstàncies dels personatges que els actors hem de saber. Hi ha un moment en què ella se’n recorda i es retroba amb l’home de qui es va enamorar. És un acte d’amor, també per part de la filla dels dos.

Deia en una entrevista a aquest diari que per interpretar s’allunya de vostè mateix. Amb aquest film ha estat igual?

S’intenta, però sempre hi ha una part de tu que t’acompanya. Sempre busques coses noves de tu que no has mostrat abans. No crec que hi hagi ni un sol actor que es vulgui repetir. Es busca ser autèntic, innovar, créixer, aprendre, seguir... Jo ho intento. Per fer aquest treball vaig parlar amb metges de pal·liatius, que acompanyen aquests malalts, he fet un treball de camp i després, també, per sort o per desgràcia, tinc una edat en què ja he vist gent morir, he tingut experiències que he posat al servei del personatge. Però és veritat que després hi ha la teva veu i el teu cos, que t’acompanyen.

Com va treballar a nivell físic el personatge?

Tinc un endocrinòleg de capçalera que ja el tinc en nòmina, que és amb qui preparo totes les pel·lícules quan impliquen un canvi físic. Amb ell vaig treballar una pèrdua de pes que ajudés el personatge a tenir l’aspecte que necessitava. Després vaig treballar amb el doctor Pablo Iglesias, es diu així, no és cap acudit. Treballa en cures pal·liatives. Estava amb mi ajudant-me, pendent de la respiració, de tots els detalls perquè fos realista, la interpretació d’un pacient així.

Emocionalment, va fer algun treball especial?

Hi va haver una persona propera a mi que va morir després d’una malaltia llarga, era conscient que moriria. Suposo que a través dels seus ulls vaig poder posar alguna cosa als meus.

Ha dit que Pilar Palomero li va interessar des de la primera pel·lícula, ‘Las niñas’. Per què?

Perquè em sembla que als actors de les seves pel·lícules hi ha molta veritat. M’encanten els seus actors i després ho he pogut comprovar en directe. Sovint dona peu a la improvisació. És una persona que vola lliure, i a mi m’agrada estar en l’equip d’algú que vol volar lliure.