No deu ser casual que diverses pel·lícules (també textos literaris o altres formes de narració i representació) coincideixin a abordar un tema semblant al mateix temps. El cas és que he vist diverses pel·lícules recents amb personatges greument malalts que, conscients de la seva mort pròxima, són especialment acompanyats per persones (no necessàriament pròximes) en aquesta situació tan crítica que, tanmateix, no exclou que hi visquin moments lluminosos en part per la cura i l’estima rebudes: en el fons, potser, és una afirmació de la generositat humana en uns temps proclius a desestimar-la; potser també el desig que l’existència pugui ser dignament viscuda fins a l’últim moment.

És el cas de La habitación de al lado, amb la qual Almodóvar també ha volgut incidir en el dret a l’eutanàsia. A través d’un metge de pal·liatius, Costa-Gavras, als seus 91 anys i afrontant la qüestió amb serenitat i sinceritat, presenta diversos casos de malalts terminals a Le dernier souffle, projectada a concurs a Sant Sebastià; com també ho va fer, guanyant-hi Patricia López Arnaiz el premi a la millor interpretació, Los destellos , de Pilar Palomero. Després de transfigurar en ficció la seva infantesa a Saragossa amb Las niñas i d’abordar l’adolescència a La maternal, a través d’una maternitat inesperada i problemàtica, la directora ha passat al “món adult” adaptant el relat Un corazón demasiado grande, de l’escriptora basca Eider Rodríguez. Tenint present la mort del pare, Palomero ha traslladat l’acció a Horta de Sant Joan, lloc vinculat a la seva família. És la història d’una dona que fa companyia al seu exmarit (Antonio de la Torre), en estat terminal. Ho fa induïda per la filla comuna, però, després de convertir-se-li l’home en un estrany, hi sentirà una proximitat que no només té a veure amb el passat, sinó amb el present compartit: Palomero procura mostrar amb sensibilitat els espurnejos de vida que, fugaçment, vencen la mort.