Israel tran­sita avui per un 7 d’octu­bre que no és del gust de ningú. El pri­mer ani­ver­sari del pit­jor dia de la història del país era una fita espe­rada per part de milers d’isra­e­li­ans, que sovint vin­cu­la­ven la seva arri­bada als desit­jos d’un futur millor: que els cap­tius hagues­sin sor­tit de Gaza i que els des­plaçats pogues­sin ser de nou a casa seva. I que aquest fos un dia en què el país pogués pre­gun­tar-se per què aque­lla matança va ser pos­si­ble. Però res d’això es fa rea­li­tat avui.

Almenys 101 cap­tius con­ti­nuen atra­pats als túnels de Hamàs i dese­nes de milers d’isra­e­li­ans seguei­xen lluny de casa seva per l’amenaça de Hamàs al sud i de Hez­bol·là al nord. Avui, a Israel, tam­poc hi haurà autocrítica. A diferència d’alguns alts càrrecs del bàndol mili­tar, que durant el dar­rer any han pre­sen­tat la seva dimissió pel que con­si­de­ren un fracàs de segu­re­tat del qual són cor­res­pon­sa­bles, els diri­gents polítics hebreus con­ti­nuen esqui­vant la ren­dició de comp­tes vin­cu­lada al 7 d’octu­bre pas­sat. Fer-ho també avui és pos­si­ble si la tensió bèl·lica es manté pels núvols i el focus infor­ma­tiu se cen­tra en el Líban.

Les famílies dels qui con­ti­nuen segres­tats a Gaza també esqui­ven aquest 7 d’octu­bre. O, si més no, els actes ofi­ci­als vin­cu­lats al 7 d’octu­bre que orga­nit­zen les auto­ri­tats, en els quals no par­ti­ci­pa­ran en senyal de pro­testa pel que fa dotze mesos que denun­cien com “l’aban­do­na­ment” dels seus éssers esti­mats. Repre­senta la veu crítica interna més gran con­tra els matei­xos líders que pilo­ta­ven el país durant el seu Onze de Setem­bre par­ti­cu­lar. Un cop que el govern del pri­mer minis­tre, Ben­ja­min Neta­nyahu, s’esforça a silen­ciar.

Cen­te­nars de civils isra­e­li­ans han mati­nat avui a Jeru­sa­lem per “des­per­tar” el pri­mer minis­tre del país, Ben­ja­min Neta­nyahu. Les famílies dels cap­tius con­vo­ca­ven els seus con­ciu­ta­dans a acom­pa­nyar-los avui a les 6.29 h del matí, hora en què Hamàs va ini­ciar la mas­sa­cre con­tra el sud d’Israel 365 dies enrere, per pre­sen­tar-se a la residència ofi­cial de Neta­nyahu. Allà, hi han de fer sonar sire­nes durant dos minuts, espe­rant que el des­vet­lla­ment del pri­mer minis­tre no sigui només lite­ral, sinó també metafòric.

En l’acte hi ha pre­vis­tos par­la­ments de per­so­nes que van ser cap­ti­ves a Gaza abans de ser alli­be­ra­des durant l’únic acord d’alto el foc que hi ha hagut en un any. Va ser al novem­bre, quan deu dies d’atu­rada de les hos­ti­li­tats van per­me­tre l’alli­be­ra­ment de més de cent per­so­nes retor­na­des des de Gaza i de cen­te­nars de pre­sos pales­tins posats en lli­ber­tat. Des d’ales­ho­res, Neta­nyahu ha boi­co­te­jat qual­se­vol opció real d’una nova treva –un fet reco­ne­gut pels matei­xos nego­ci­a­dors isra­e­li­ans.

El qui­buts de Nir Oz, des d’on es veu el mur que assetja la Franja de Gaza, va ser objecte de l’atac de Hamàs com poques altres comu­ni­tats. Només set llars de 220 van que­dar intac­tes després d’hores de com­bats entre mili­ci­ans pales­tins i l’exèrcit d’Israel. De 400 resi­dents, 117 van ser assas­si­nats o bé segres­tats. Avui encara n’hi ha 29 que són cap­tius a Gaza.

Liat Atzili Bei­nin, isra­e­li­a­no­a­me­ri­cana de 49 anys, resi­dia a Nir Oz amb el seu marit, Aviv, i els seus tres fills. Hamàs la va man­te­nir en cap­ti­vi­tat durant 54 dies. La pri­mera i única treva la va posar en lli­ber­tat. “Pri­mer se’m va dir que el meu marit havia estat ferit i segres­tat el 7 d’octu­bre”, diu Atzili en un comu­ni­cat de premsa publi­cat ahir per les famílies dels cap­tius. “Jo era opti­mista. Els deia que ningú al món, ni tan sols els ter­ro­ris­tes de Hamàs, podria resis­tir-se a l’encant de l’Aviv. Els deia que segur que aca­ba­ria sent el pre­fe­rit, el més mimat dels túnels de Hamàs, i que tor­na­ria a casa aviat.” Hores després, van con­fir­mar a Atzili que l’Aviv havia mort el mateix 7 d’octu­bre. “L’enyoro cada dia i cada hora”, lamenta Atzili.