I l’exèrcit del Líban que no fa res. Perquè no ha estat atacat per l’exèrcit d’Israel i perquè no té la capacitat d’enfrontar-s’hi. Mai hi ha hagut cap guerra en què hagi entrat l’exèrcit del Líban i, en canvi, sí que hi ha hagut guerres d’Israel contra el Líban, però no contra el seu estat ni el seu exèrcit. Les guerres anteriors, com ara la de 1982, Israel les va fer contra les milícies palestines –forasteres– que l’atacaven des del Líban, i ara la fa contra Hezbol·là, organització molt poderosa, cent per cent libanesa, encara que molt influïda externament. Per tant, hi ha una part del Líban que no està en guerra.

Hezbol·là, que representa la comunitat xiïta, és un nouvingut en la política libanesa. És un partit que es crea cap al 1982, quatre anys després de la revolució islàmica de l’Iran, com a conseqüència de la guerra d’Israel contra els palestins al Líban. Quan entra en la política es fa molt i molt fort i es converteix en un estat dintre d’un altre estat, amb un exèrcit més ben pagat que el del Líban i moltes ganes de canviar un país més aviat influït per Occident, per França especialment. Hezbol·là té diputats i ministres, és un partit absolutament normal en aquest aspecte que es presenta a les eleccions. La diferència és que té armes i els altres no en tenen.

Que, pràcticament, tenen la seva pròpia administració. Hezbol·là no és només un actor terrorista, podríem dir. És també una organització social molt avançada que ajuda la gent materialment, amb educació, assistència hospitalària. On l’Estat no arriba –les zones on viuen els xiïtes–, s’ofereix com l’alternativa que funciona. Per tant, és popular, tot i que també té molts enemics, gent que l’acusa de complicar-li l’existència entrant en una guerra que la deixa malparada. Dins la mateixa comunitat xiïta, menys, però en la cristiana o la musulmana sunnita, molts el voldrien fora, que no existís. Però no poden.

Han liquidat un personatge molt volgut per una part del Líban, molt odiat per una altra. Tenia bona presència, queia molt bé i era eloqüent, cosa molt important pels àrabs. I tenia un carisma evident. El van fer cap quan era molt jove i, durant dècades, va ser l’enemic número u d’Israel i els Estats Units.

Els àrabs callen. Cap país àrab es vol complicar la vida i ficar-se en aquest laberint. D’altra banda, ho he de dir, els palestins tampoc són gaire volguts pels mateixos àrabs.